El gran repte educatiu: I tu, ets feliç?

Després d'hores de classe, de llargues estones de converses amb alumnes, de reunions acadèmiques i directives, i d'un munt de cursos de formació sobre didàctica i pedagogia..., cada vegada més sovint em trobo preguntant-me quin és EL GRAN REPTE educatiu que tenim entre mans, i sento que em venen respostes parcials o incompletes. Bàsicament em venen tres formats:

1. A vegades la resposta que em sobrevé és que la prioritat ha de ser que l'alumnat sigui excel·lent en el domini idiomàtic i el control i gestió dels continguts acadèmics; que sàpiga emmagatzemar-los com més millor i, si és possible, que el nivell d'interrelació entre les idees sigui multidimensional (amb o sense ètica) i a gran velocitat, poc o molt reflexiu -tant se val- però ràpid, astut i directe...

2. En altres ocasions, em responc que potser l'escomesa més clara és que els nostres alumnes arribin a ser, sobretot, perfectament hàbils en les relacions socials, capaços en el lideratge col·lectiu sigui quin sigui l'objectiu final, potents en l'expressió i presentació en públic que els faci convincents i, més que això, hàbils per a tombar els arguments dels altres, siguin justos o no, ètics o immorals, perquè la fi és abans que els mitjans... (com a vegades hi ha qui prioritza els resultats acadèmics, hagi hagut o no esforç o es tinguin en compte o no les capacitats pròpies...); a més, que la seva oratòria sigui rica i variada per esdevenir l'arma invencible, que enlluerni més que encerti, i aconsegueixi contribuir a imposar un estil propi i genuï, que esdevingui incomparable davant altres i letal davant l'adversari...

3. A voltes, la resposta que em ve és que siguin alumnes que, abans de res, sàpiguen estar i complir amb totes les expectatives dels altres (tant se val si coincideixen amb les pròpies) i les formalitats de cada moment: puntuals, educats, correctes, saberuts, pulits, servicials, atents, exquisits en el tracte, gens queixosos i sempre benhumorats; que cuidin la seva imatge exterior i ja faran alguna cosa quan puguin amb la interior (o que la deixin estar...); que siguin persones que doni gust tractar-les perquè mai incomoden, ni inquieten ni qüestionen; que mostrin un domini de l'elegància i del bon gust en les formes còmode per a tots i adequat a cada moment, per sobre inclús de la necessària exigència que recordi que elegant és, també, qui lluita pels drets de l'altre i defensa la seva justícia; i que aquesta actitud estètica, molt o poc hipòcrita (tant se val en el fons), encara que a vegades els converteixi en persones tendents cap a la superficialitat, els faci destacar i ser i admirats pels altres, tot guanyant posicions d'influència i celebritat.

Al final, exhaust de buscar la única resposta o la barreja insuficient de totes les anteriors, intueixo sovint un denominador comú en la solució a la qüestió que em plantejava a l'inci d'aquest escrit. Curiosament, a partir de la vivència que sant Ignasi de Loiola proposava als jesuïtes i als joves estudiants, i que ha vingut a alimentar-se -en el meu cas- amb l'experiència rica d'uns alumnes i tutorands al cap i a la fi aprenents de "savis", he trobat tres tipus d'interaccions amb tres perfils d'alumnes característics, als quals acabo fent la pregunta del milió:

1. Al meu tutorand de torn, quan el veig nerviós, preocupat i angoixat, encara que tregui excel·lents li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

2. O, pel contrari, si el meu tutorand de torn el trobo serè, tranquil, pausat, pacífic però suspèn moltes matèries li pregunto pausadament però diracta: "i tu, ets feliç?".

3. Finalment, si el meu tutorand de torn el trobo superb, agosarat, alliçonador i cregut, tot i que va treient notes acceptables malgrat no gens destacables, potser fins i tot en ocasions satisfactòries, li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

Me n'adono, gràcies a aquella saviesa que inspiren els alumnes i que ells mateixos no saben desxifrar però que porten entre mans com qui no vol la cosa, que la nostra tasca educativa fonamental és que l'alumne s'encamini cap a la troballa d'un gran tresor: la veritable felicitat; la felicitat profunda, interioritzada, compartida i entregada, alimentada sobretot a partir de la felicitat dels que l'envolten; una felicitat que no pot no atendre les altres respostes parcials (perquè cal ser potent acadèmicament, hàbil i sociable, i formal en les formes així com exquisit en el tracte), però mai serà suficient cada un d'aquests elements sols o, inclús, barrejats. I de fet, una vegada més, sant Ignasi de Loiola té una paraula que il·lumina una resposta possible.

El fundador de la Companyia de Jesús sintetitzà tota la seva àmplia missió amb un lema tal vegada buidat de contingut actualment, però que els jesuïtes han fet seu des de fa segles i és ben viu i ple d'actualitat: "Ad Maiorem Dei Gloriam", és a dir, a la major 'glòria' de Déu, a la més gran 'alegria', a la més alta 'felicitat'...; això vol dir "Gloriam"!

Em pregunto novament si preparem (família i escola, pares i educadors), a alumnes feliços (en el sentit profund i no superficial), o només garantim futurs professionals d'èxit simplificadament valorables a partir nivells de qualificacions, resultats de selectivitat, estadístiques financeres, guanys econòmics o de rendiments empresarials, sigui quina sigui la branca laboral o acadèmica que al final esculli cada fill/alumne nostre.

Tot es reduirà a que un dia aquell alumne es pregunti: "i jo, sóc feliç"?, i l'educació rebuda li ajudi a saber trobar una resposta satisfactòria encara que no definitiva (perquè cal tota una vida), a aquesta gran pregunta; i si l'educació ignasiana rebuda li permet encetar el camí, ja el tindrem mig fet si el pot començar amb el primer pas segur.

"Ad Maiorem Dei Gloriam...".

Educar és educar per a la vida

Amb l'inci de curs tornen els principis pedagògics a actualitzar-se; les reunions de pares per als professors són l'espai per a introduir idees sobre el projecte educatiu del centre; les tutories inicials serveixen per a marcar pautes sobre el que es farà, el com i el quan, davant dels alumnes del nou curs; i segur que en les famílies els pares marquen la tònica del que haurà de ser el curs als fills, tant escolarment com familiar, com d'activitats paraescolars (artístiques, esportives o formatives).

És el moment, doncs, de compartir què és educar en una escola avui i, en especial, en una escona ignasiana, i la resposta immediata que em ve al cap és que educar, de debò, és educar per a la vida. I com que la vida és gairebé tot el que tenim, el cert és que la tasca d'educar es pot convertir en inabastable. Això és, potser, el que la fa tant interessant d'altra banda, perquè mai s'acaba la nostra tasca educativa, sempre és ampliable, sempre creix, no s'atura mai. Convertir aquesta observació en una actitud és possiblement el més semblant al "MAGIS" ignasià que pretén no fer "més i més i més" sinó fer millorpe. Però alerta: fer millor no és assolir la perfecció; no serem mai perfectes els humans; de perfecte només és Déu direm els cristians i els creients en general. El Magis ignasià, en conseqüència, és el més semblant al concepte llatí "plus", a l'afegit de qualitat que cal posar en les nostres vides; en l'estudi, en les relacions humanes, en la implicació social, en la pròpia exigència personal, en la recerca espiritual més enllà dels nostres sorolls i ritmes estressants.

Així doncs, el que penso quan tinc un alumne davant meu en un inici de curs com el que ja hem encetat, és: anem a millorar com a persones primer, i també i sobretot com a estudiants, perquè davant meu hi ha un camp ben fèrtil llest per a ser sembrat i, al final de curs, collir bona part de la feinada. Però alerta amb les notes! les qualificacions només han de ser un mitjà per arribar a un objectiu molt més gran i molt més lluny del que es pensen famílies i alumnes quan busquen, en la nota, una fi en sí mateixa. Mai un alumne hauria d'estudiar per un resultat; seria el més proper al "consumisme acadèmic", al "lucre escolar" diguem-ne; i no tindria res a veure amb el Magis ignasià que vol fer de la persona una oportunitat de créixer, però no de ser la millor, o d'assolir una perfecció que no ha existit ni existeix mai en la condició humana; és l'oportunitat de créixer incansablement.

Educar per a la vida és utilitzar tots els mitjans possibles que el món acadèmic i escolar ens ofereixen per tal d'exercitar l'alumne en la micro-societat que és una escola, i així aprendre a viure. Res més... L'escola ha d'ajudar l'alumne a descobrir el món i la vida, començant pel seu propi món i la seva pròpia vida, i interactuant amb els petits móns i vides que els seus companys, els seus professors, i també la seva família i context associatiu, li ofereixen.

Les escoles de jesuïtes pretenen justament aconseguir aquest creixement humà profund. No vull dir que l'aspecte acadèmic no sigui important; seria falaç considerar-ho així: el nivell acadèmic i l'exigència en l'estudi és una de les pedres angulars de la pedagogia ignasiana, però no és l'única i, en tot cas, no és l'única important. Els Col·legis no poden invertir esforços només per formar futurs metges, empresaris, periodistes, economistes, o advocats, enginyers o infermeres, treballadors socials o mestres sense pensar que el primer és la persona i el segon és la professió. Si es prioritza la professió de l'alumne es pot oblidar la persona, i aleshores tindrem un molt bon metge que sabrà de tot menys de ser persona, de tractar amb humanitat els pacients, de buscar el sentit ètic de la seva professió, i potser el lucre, la supèrbia o l'egoïsme se'l mengin abans no hagi contribuït a la societat com la pedagogia ignasiana buscava. Cal educar persones a fons, i un cop aquestes tinguin uns valors humans consolidats, aleshores aconseguirem que aquell que és un home o una dona íntegre format amb una bona exigència acadèmica, podrà esdevenir no un "bon" metge sinó un "gran" metge; el matís sembla insignificant però és clau: un gran metge inclou una gran persona, en canvi un bon metge només és un bon professional, però amb això no en tenim prou... I qui diu metge també diu taxista o advocat, funcionari o obrer, manobra o forner, empresari o fuster... Tota professió és digne quan la persona que l'exerceix es comporta dignament.

L'educació per tant ha d'estar al servei del món i de la persona i, per tant, ha d'educar per a la vida.

"Guardiolejar", una nova manera de golejar

La segona victòria en la Lliga espanyola de futbol del F.C.Barcelona en aquest juny de 2010 no dóna lloc a dubtes: l'estil del Barça, l'estil del seu entrenador Josep Guardiola, està clar i consolidat, i pot elevar-se a la categoria de concepte: "Guardiolejar"; i, el que és més important, té un gran sentit pedagògic.

Guardiolejar és prioritzar els valors humans de cada membre d'un equip i de l'equip sencer, per davant de victòries o derrotes que a vegades depenen només de la sort en un partit, del grau de concentració d'algun dels jugadors, o bé del nivell d'encert d'algun àrbitre. Guardiola goleja quan lidera un grup en el què els seus jugadors, i els espectadors, gaudeixen de la seva feina independentment dels imponderables que afectin als seus resultats. Guardiolejar és saber guanyar amb humilitat com va passar durant tota la temporada anterior amb 7 triomfs, i és també saber perdre amb serenitat com va succeir amb la semifinal de la Copa d'Europa el passat mes de maig.

Guardiola va començar la temporada que ara acaba reconeixent que no podia prometre títols, però sí que garantiria treball i treball per part d'ell i els seus. De fet és l'únic i més important a què tot estudiant pot compormetre's: estudi i estudi, i aleshores les notes ja no ho són tot. I Guardiola ho ha complert una vegada més.

Avui, perdre la Copa d'Europa no ha estat un drama ni tampoc ha erosionat ni un xic el Barça, perquè s'ha guanyat un estil i un model que permet gaudir sense necessitar més, i demostra que s'ha posat tot l'esforç en la feina i l'espectacle; ja les victòries de títols no és la prioritat absoluta, perquè la regularitat i l'esforç han estat els valors que més s'han agraït. En l'estudi passa el mateix!


Avui, l'estil de lideratge i de saber fer de Josep Guardiola pot aplicar-se a la pròpia vida, a la vida familiar, a la coordinació de grups, al camp acadèmic, a la gestió empresarial, a la direcció política, i a tants altres àmbits. La raó és que el model i el concepte "guardiolejar" ja és universal, perquè apel·la a valors humans. I quan és l'esforç, el treball ben fet, la reponsabilitat davant tot el grup, i el voler aprendre dia a dia i deixar-se guiar, ni un sol títol guanyat dóna la glòria, ni una sola pèrdua d'un títol per més important que sigui com la "Champions League" és definitiu de res.

Quan ho aplicarem al món educatiu? Quan veuran els alumnes que el més important és aprendre dia a dia, tornar-se a aixecar quan es cau (i no pretendre romandre sempre drets), buscar el gaudi en l'estudi i l'esforç per fer la feina ben feta i no preocupar-se per l'adversari (l'assignatura, el professor/a, l'examen de torn...) o bé per les notes que finalment s'obtenen? Si s'ha fet la feina ben feta, les notes ja estan posades..., no ho oblidem.

Guardiola ha passats a ser un líder objecte d'atracció de joves i famílies, i és bo explotar també tot el sentit educatiu que aporta la seva feina, el seu tarannà, el seu compromís i la seva tenacitat. Fins i tot un anunci publicitari ha estat molt lloat per haver copsat tant bé el que Guardiola i el seu equip han aportat a l'esport i a la societat en general. No estaven només per títols (les notes), sinó per la feina i l'espectacle (l'estudi i el gaudi aprenent).

Aquesta és una nova manera de "golejar" que molts esperàvem de fa temps de l'esport rei.

Felicitats, Pep!

Educar davant la crisi

Tot moment és propici per a educar, perquè educar és aprendre a viure allò més preuat que tenim, que és la vida; i aprendre-la a viure amb un mateix (que és més difícil del que sembla dir-ho) i també a viure-la amb els altres (que tampoc és gens senzill).

Al món i en concret al nostre país ens ha tocat un període de crisi econòmica, política i social (i que arrossega ja dècades de crisi moral, val a dir-ho), que cal fer l'esforç per a aprofitar com a element educatiu.

És important mostrar als nostres estudiants que:

1. La "nostra" crisi és viscuda des de fa segles per molts milions de persones d'arreu del món que viuen en unes circumstàncies de pobresa i misèria que mai assolirem al Nord, i que les pateixen per la nostra manera de viure. Potser anys i anys d'educació per a la solidaritat i en el desenvolupament no hauran servit tant com una crisi profunda en els nostres països, per a explicar d'una banda com deuen viure molts altres des de fa temps (ara ens ho podem imaginar millor); i també per a explicar les deficiències d'un sistema econòmic i polític naturalment imperfecte, però que el nostre egoïsme amaneix dramàticament; algun dia ens havia de tocar a nosaltres...

2. Les crisis són moments propicis per a canvis, evolucions o revolucions. Sense una crisi res es posa en dubte, i si no hi ha dubte de que les coses no anaven bé, no es canviaran mai. És hora de canvis!

3. Moments d'incertesa com el nostre ajuden a viure la vida amb un despreniment envers allò que és clarament secundari, mentre que ens ajuda a quedar-nos només amb allò de veritablement absolut o important. Quantes coses ens sobren? Quants postissos portem a sobre? Quantes necessitats creades que no aporten gairebé res?

4. Finalment, des d'un punt de vista trascendent, les situacions de crisi ens proporcionen el moment únic de deixar-nos en mans de Déu. Aquest és el veritable missatge cristià. I per a constatar una prova d'aquest abandonar-se en Déu, unes paraules definitives del qui fou Superior General dels jesuïtes en la segona meitat del segle XX.

Quan el P. Pedro Arrupe era General de la Companyia de Jesús, en el tombant dels anys 60 a 80, visqué molts moments de tensions fortes i de crisis dures, tant dins l'Església, com dins la mateixa Companyia (amb l'abandonament de molts jesuïtes estudiants i ordenats), i en l'entorn social i polític del món. Van arribar a dir-li, mig enrient-se, que corria per Roma el rumor de que "un basc fundà la Companyia de Jesús i un altre basc acabaria amb ella...". Arrupe no es va empetitir mai davant aquestes situacions difícils, i seguia fidel a ell mateix, a la seva fe, i a la institució que acullia la seva vocació.

Un dia, un periodista, en els moments de màxima tensió eclesial, li va preguntar:

- "¿Padre Arrupe, qué haría usted si esta situación tan crítica acabara con la Compañía de Jesús?"

I el Pare Arrupe, amb tota la calma del món, va respondre:

- "Mire, sinceramente..., me iría a la capilla, me recogería en oración durante 15 minutos, y al salir volvería a empezar...".

A vegades és aquesta actitud la que potser no resol directament una crisi, però ajuda a seguir caminant amb fe, esperança i amor.

Educar en temps de crisi és també no perdre mai aquesta actitud, aquest mirar més enllà... I els nostres alumnes han de veure en els educadors (siguin mestres o pares)quina actitud prenem per a afrontar la situació de crisi en la nostra realitat personal, familiar, laboral i social.

Víctor Hugo, el desig d'un mestre al seu deixeble...

Aquest és un preciós text que l'escriptor Victor Hugo va escriure com si un mestre a un deixeble es dirigís. És tant profund i m'interpel·la tant, que el copio a continuació, perquè l'alumnat no perdi mai de vista que ha tingut mestres i professors que han tingut grans desitjos de vida plena per a tots ells. Aquest és, doncs, el meu desig en aquest final de curs per als meus alumnes...

"Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.

Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament.

I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen éssers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te..."

Víctor Hugo.

L'educació de l'espiritualitat

Si un principi és clar en els jesuïtes és que sense educació de l'espiritualitat no hi ha pedagogia ignasiana. La formació humana i pastoral dels alumnes de les escoles jesuítiques passa per aquest pont. Però també la formació més acadèmica ha de tenir en compte aquest accés. No prioritzem formar grans empresaris, ni grans metges, ni grans advocats, ni grans enginyers...; prioritzem formar grans persones en tots els àmbits de la seva condició humana, en especial l'espiritualitat. Amb aquest condicionant, aconseguirem formar grans persones que seran els millors metges, els millors advocats i els millors enginyers. Sembla un matís amb poca importància, i en canvi és cabdal.

En aquesta societat nostra tant competitiva, en la què es pretén accedir a una bona carrera i una bona universitat, per tal de poder entrar en condicions immillorables en el mercat de treball i així aconseguir un contracte de luxe i uns ingressos com més alts millor, es fa difícil l'educació de l'espiritualitat. Però les escoles de jesuïtes no volem renunciar a aquest segell tant nostre, que és clau per a la formació humana integral dels nostres alumnes. Nosaltres volem formar persones que tinguin un alt autoconeixement per tal d'arribar a ser felices i plenes; i també volem formar persones que tinguin un alt coneixement de l'entorn on viuen i de les persones que els rodegen, per tal d'arribar a ser homes i dones per als altres, profundament solidaris amb els què pateixen, i incansablement lluitadors en defensa de la justícia i la dignitat humanes. A partir d'aquí, ja poden estudiar el que vulguin perquè arribaran a ser realment grans persones!

No educar l'espiritualitat dels nostres infants i joves és abocar-los a créixer amb una amputació humana important. La vida interior, formulada com una experiència d'espiritualitat o bé estructurada dins un àmbit religiós (el que sigui), és clau per a construir persones felices, equilibrades i capaces de sortir d'elles mateixes i afrontar els propis drames i els del món on viuen.

Aquesta és una de les prespectives més importants de la pedagogia ignasiana en les nostres escoles. Ja ho deia el gran teòleg i jesuïta del segle XX, Karl Rahner: "els cristians seran místics o no seran". Heus aquí la importància cabdal de l'educació de l'espiritualitat per assolir la plenitud humana de cada persona.

De la "Cura personalis" al coaching educatiu

D'origen principalment nordamericà, el "coaching" és una interessant pràctica de dos, que consisteix a ajudar a descobrir les pròpies capacitats i i trobar el camí per a potenciar-les tot assolint els objectius que hom es marca i pot afrontar.

La tradició pedagògica ja parla de l'interessant i pioner concepte, 500 anys enrere, de la "Cura personalis". Prové del llatí i vol dir "atenció integral a tota la persona". Tradicionalment aquest concepte era utilitzat pel superior d'una comunitat, grup o institució dels jesuïtes per afrontar els objectius, canvis i reptes, necessitats i possibilitats de cadascun dels membres de la pròpia comunitat. Actualment, aquest conceptes és aplicat a la relació entre estudiants i educadors, i a les relacions professionals.

És curiós observar com el vessant més actual de la "Cura personalis" avui pren la forma del "Coaching", i que té en el "coaching educatiu" una aplicació ben concreta a l'àmbit de l'aprenentatge. Té com a objectiu primordial donar suport a la formació, i la seva finalitat és potenciar i incrementar l'aprenentatge de coneixements teòrics, facilitant l'aplicació i incorporació dels mateixos de manera extraordinària. Està indicat per a assolir l'èxit en matèries escolars puntuals i també per a realitzar un canvi de motivació global que afecti a l'actitud davant l'estudi i l'aprenentatge. El Coach diagnostica el punt de partená després d'analitzar i observar l'alumne en qüestió; creences limitants o potenciadores sobre sí mateix i el món, capacitats, conductes i entorn. El rpocés de Coaching s'inicia en aquest punt i acaba un cop s'ha assolit allò desitjat.

D'aquesta manera, el Coach educatiu fa el següent:

- Fixa amb l'alumne una sèrie d'objectius a curt, mig i llarg plaç.
- Acompanya l'alumne en el procés d'assoliment dels mateixos.
- Treballa per a desenvolupar el màxim del seu potencial
- Elabora amb l'alumne estratègies efectives diferents a les què fins ara es traduïen en resultats insuficients.
- Ensenya l'alumne a responsabilitzar-se dels resultats obtinguts i a transformar el "fracàs" en aprenentatge productiu.
- Potencia les capacitats de que l'alumne disposa, li mostra conductes que el sabotegen o obstaculitzen els seus objectius i posa a la seva disposició alternatives per al canvi

No són poques les escoles de la Fundació Jesuïtes Educació que a Catalunya fa anys que han creat i desenvolupat la figura del "Tutor/a Orientador/a", que ben bé és un Coach personalitzat amb els alumnes que necessiten d'un seguiment més d'aprop per tal de potenciar-los al màxim totes les seves capacitats que, del contrari, quedarien amagades i sense lluir en el context de la Tutoria d'Aula, que és la pròpia de tot un grup-classe.

En definitiva, la "Cura personalis" és l'acompanyament personalitzat, autèntic, i integral que es fa d'un alumne que és una pesrona única al món en relació a la seva idiosincràsia, context familiar i social, afectes i defectes, virtuts i faltes, necessitats i reptes, capacitats i dificultats, amb la intenció d'ajudar-lo a conèixer-se més a sí mateix, cercar les motivacions més profundes de la seva persona en tot els sentits (també i principalment l'espiritual), per ajudar-li a ser un home i una dona per als altres, lliure i fidel a sí mateix, entregat i fratern amb les persones que l'envolten, treballador incansable per la justícia, solidari i obert cap als què pateixen.

Un concepte jesuític ben antic, actualitzat avui en nous contextos però amb la mateixa ànima original. És curiós..., ben cert és que la humanitat amb tants segles ja ho ha "inventat" tot...

Neix el GRUP D'EDUCADORS IGNASIANS

El passat dijous 13 de maig de 2010 va néixer el Grup d'Educadors Ignasians, una iniciativa d'uns quants educadors i amics de Col·legis de jesuïtes que han sentit la necessitat i el desig de compartir reptes, inquietuds, dubtes i esperances de la tasca i la vocació educatives.

Al Teatre-Bar "Cinco Monos" del carrer Consell de Cent de Barcelona ens trobarem trimestralment, els dijous cap a les 18:30 h de la tarda. Un tema, una proposta audiovisual, un article per llegir, poden ser les "excuses" per encetar el diàleg sobre temes vinculats a l'educació, la pedagogia i espiritualitat ignasianes, tenint en compte que som gent que dediquem molt de temps als altres i poc a nosaltres mateixos. Els dijous al Cinco Monos serà un "temps per a nosaltres".

Tothom que desitgi viure la seva vocació educativa a fons, afrontar els reptes i les dificultats de la nostra feina, i fer-ho amb il·lusió, esperança i ànsies de créixer i gaudir, és convidat a participar d'aquest Grup d'Educadors.

No us ho penseu gaire!