A Secundària som en període de postavaluacions; la 2a Avaluació és important per a ressituar allò que no ha anat prou bé durant el primer trimestre i, alhora, és una avaluació "frontissa" perquè pot desbaratar el bo que s'hagi pogut fer fins ara i complicar la trajectòria del curs. Tot i així, no es viu les acaballes del curs (de fet, febrer és la meitat del curs), de manera que encara no hi ha masses nervis tot i que ja es noten en els alumnes i algunes famílies.
Si aquests nervis són per una qüestió de caràcter de l'alumne, cal ajudar-lo a controlar-los cas que sigui de mena nerviós i tensional. Si és perquè no ha fet prou estudi ni atenció a classe, té solució: estudiar més i atendre millor durant la següent avaluació per tal que la pressió no sigui tan forta durant la setmana d'exàmens. Si per cas és per raó de la família que genera tensió en l'alumne, aleshores parlem d'un noi/noia víctima de les expectatives d'uns pares que no l'ajuden realment.
Si, en aquest darrer cas, la família pressiona perquè creu que li fa un bé al fill/a forçant-lo a treure bones notes "pel seu bé", marra si durant el trimestre l'alumne ha estat esforçant-se correctament i prenent-se amb responsabilitat les matèries i l'estudi, malgrat que això no voldrà dir automàticament que els resultats estaran garantits. En el fons, els resultats, ni tan sols els bons resultats, ni els excel·lents inclús, no garanteixen res de res... Quanta gent intel·ligent, veritablement cervells de l'estudi, després s'ha demostrat que són persones que no han crescut ni humanament ni espiritual, i acumulen traumes i angoixes que després disparen contra els altres i, naturalment, contra sí mateixos? Les notes altes no garanteixen ni alumnes equilibrats, ni persones felices, ni bondat en la gent; tampoc les bones notes demostren que l'educació d'uns pares és la correcta envers els fills.
I quanta gent amb poques capacitats aparentment acadèmiques, que malgrat tot han anat treient els cursos amb la millor intenció i esforç, han trobat el moment just per a fer un tomb en el procés maduratiu que l'educació els ha d'ajudar a afrontar, i aleshores s'ha demostrat que han estat capaços de donar un nivell molt més alt del que estaven oferint per mil raons a vegades indesxifrables, fins aleshores. Albert Einstein és un exemple d'extrem, però es va passar bona part de l'adolescència suspenent les Matemàtiques i la Física, i ningú dubta avui de que va ser un geni i que el seu cervell va ser donat a la Ciència per tal d'estudiar la ment més intel·ligent mai vista fins avui. Algú, potser també amb Einstein, va saber esperar a que el procés maduratiu de la persona fes la veritable feina, més enllà d'educadors i pares que a vegades s'entesten en fer passar per l'adreçador de notes, resultats, expedients i estadístiques les capacitats humanes profundes, i úniques, de l'alumne que està afrontant les avaluacions.
Quan les famílies, o l'escola, considera que els resultats acadèmics, les notes de cada avaluació, són determinants per a demostrar si el fill/a s'educa o no, aprèn o no, esdevindrà un home/dona de futur, el que s'acaba fent és reduir l'educació al mercadeig.
1. Mercadejar amb l'educació és, justament, simplificar que l'únic important en la trajectòria acadèmica dels nostres fills són els resultats acadèmics; i pel camí ens hem deixat tot el procés que és tan fonamental i, a més, que per justícia en el fons demostra molt més què ha estat fent l'alumne durant molt de temps, que no pas el que es juga en una setmana d'avaluacions.
2. Voler que el fill/a, o contribuir-hi, sigui el primer de la classe, o tregui més excel·lents que l'avaluació anterior, o demostri que fins i tot en un simple control parcial és capaç de regatejar i lluitar fins a l'última dècima en la revisió amb el professor/a, és mercadejar amb l'educació.
3. Pensar que tot el que mostra un butlletí de notes és tot el que pot definir al nostre fill/a, alumne/a, és tant ridícul com reduir-lo a un cúmul de fòrmules i mitjanes, de números i xifres, quan el nostre fill/alumne és molt i molt més que tot això. Fer-ho és mercadejar amb l'educació.
Permeteu-me el contrast, volgudament buscat aquí però del que tinc total convenciment: educar s'educa principalment per a l'amor, perquè estimar és ser i fer feliç, i l'educació no té gaire més objectiu de fons que encaminar els infants i joves cap als reptes vitals i absoluts d'estimació i felicitat. Òbviament, per estimar i ser feliç cal cultura, disciplina, coneixements, sensibilitat per l'art, la història, la ciència, la religió i l'espiritualitat, respecte davant les persones i la natura, implicació i empatia davant la pobresa, el patiment i la malaltia, i finalment lluita i fermesa davant el mal, la injustícia i el dolor. Però si tot aquest llistat abreujat d'objectius acadèmics i de formació humana no van encaminats a l'estimació i la felicitat, no tenen cap sentit.
Mai un butlletí de notes de les moltes avaluacions que un alumne haurà fet durant tota la seva etapa escolar, jugarà CAP paper important en els moments vitals de la seva vida: davant els seus reptes personals, la feina, la parella, la família, la malaltia, la mort, la felicitat, l'experiència espiritual... Per què invertir tant, doncs, en el mercadeig de l'educació, si el que aporta l'educació no es pot mercadejar... És un valor suprem que queda inoculat en la persona humana i només es valorarà en el moment que s'entregui, que es doni, que s'ofereixi...; el producte de l'educació mai podrà ser "venut"; per tant, no té cap sentit "mercadejar" amb l'educació dels fills.
