Amb l'inci de curs tornen els principis pedagògics a actualitzar-se; les reunions de pares per als professors són l'espai per a introduir idees sobre el projecte educatiu del centre; les tutories inicials serveixen per a marcar pautes sobre el que es farà, el com i el quan, davant dels alumnes del nou curs; i segur que en les famílies els pares marquen la tònica del que haurà de ser el curs als fills, tant escolarment com familiar, com d'activitats paraescolars (artístiques, esportives o formatives).
És el moment, doncs, de compartir què és educar en una escola avui i, en especial, en una escona ignasiana, i la resposta immediata que em ve al cap és que educar, de debò, és educar per a la vida. I com que la vida és gairebé tot el que tenim, el cert és que la tasca d'educar es pot convertir en inabastable. Això és, potser, el que la fa tant interessant d'altra banda, perquè mai s'acaba la nostra tasca educativa, sempre és ampliable, sempre creix, no s'atura mai. Convertir aquesta observació en una actitud és possiblement el més semblant al "MAGIS" ignasià que pretén no fer "més i més i més" sinó fer millorpe. Però alerta: fer millor no és assolir la perfecció; no serem mai perfectes els humans; de perfecte només és Déu direm els cristians i els creients en general. El Magis ignasià, en conseqüència, és el més semblant al concepte llatí "plus", a l'afegit de qualitat que cal posar en les nostres vides; en l'estudi, en les relacions humanes, en la implicació social, en la pròpia exigència personal, en la recerca espiritual més enllà dels nostres sorolls i ritmes estressants.
Així doncs, el que penso quan tinc un alumne davant meu en un inici de curs com el que ja hem encetat, és: anem a millorar com a persones primer, i també i sobretot com a estudiants, perquè davant meu hi ha un camp ben fèrtil llest per a ser sembrat i, al final de curs, collir bona part de la feinada. Però alerta amb les notes! les qualificacions només han de ser un mitjà per arribar a un objectiu molt més gran i molt més lluny del que es pensen famílies i alumnes quan busquen, en la nota, una fi en sí mateixa. Mai un alumne hauria d'estudiar per un resultat; seria el més proper al "consumisme acadèmic", al "lucre escolar" diguem-ne; i no tindria res a veure amb el Magis ignasià que vol fer de la persona una oportunitat de créixer, però no de ser la millor, o d'assolir una perfecció que no ha existit ni existeix mai en la condició humana; és l'oportunitat de créixer incansablement.
Educar per a la vida és utilitzar tots els mitjans possibles que el món acadèmic i escolar ens ofereixen per tal d'exercitar l'alumne en la micro-societat que és una escola, i així aprendre a viure. Res més... L'escola ha d'ajudar l'alumne a descobrir el món i la vida, començant pel seu propi món i la seva pròpia vida, i interactuant amb els petits móns i vides que els seus companys, els seus professors, i també la seva família i context associatiu, li ofereixen.
Les escoles de jesuïtes pretenen justament aconseguir aquest creixement humà profund. No vull dir que l'aspecte acadèmic no sigui important; seria falaç considerar-ho així: el nivell acadèmic i l'exigència en l'estudi és una de les pedres angulars de la pedagogia ignasiana, però no és l'única i, en tot cas, no és l'única important. Els Col·legis no poden invertir esforços només per formar futurs metges, empresaris, periodistes, economistes, o advocats, enginyers o infermeres, treballadors socials o mestres sense pensar que el primer és la persona i el segon és la professió. Si es prioritza la professió de l'alumne es pot oblidar la persona, i aleshores tindrem un molt bon metge que sabrà de tot menys de ser persona, de tractar amb humanitat els pacients, de buscar el sentit ètic de la seva professió, i potser el lucre, la supèrbia o l'egoïsme se'l mengin abans no hagi contribuït a la societat com la pedagogia ignasiana buscava. Cal educar persones a fons, i un cop aquestes tinguin uns valors humans consolidats, aleshores aconseguirem que aquell que és un home o una dona íntegre format amb una bona exigència acadèmica, podrà esdevenir no un "bon" metge sinó un "gran" metge; el matís sembla insignificant però és clau: un gran metge inclou una gran persona, en canvi un bon metge només és un bon professional, però amb això no en tenim prou... I qui diu metge també diu taxista o advocat, funcionari o obrer, manobra o forner, empresari o fuster... Tota professió és digne quan la persona que l'exerceix es comporta dignament.
L'educació per tant ha d'estar al servei del món i de la persona i, per tant, ha d'educar per a la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada