dimecres, 21 de juliol del 2010

"Guardiolejar", una nova manera de golejar


La segona victòria en la Lliga espanyola de futbol del F.C.Barcelona en aquest juny de 2010 no dóna lloc a dubtes: l'estil del Barça, l'estil del seu entrenador Josep Guardiola, està clar i consolidat, i pot elevar-se a la categoria de concepte: "Guardiolejar"; i, el que és més important, té un gran sentit pedagògic.

Guardiolejar és prioritzar els valors humans de cada membre d'un equip i de l'equip sencer, per davant de victòries o derrotes que a vegades depenen només de la sort en un partit, del grau de concentració d'algun dels jugadors, o bé del nivell d'encert d'algun àrbitre. Guardiola goleja quan lidera un grup en el què els seus jugadors, i els espectadors, gaudeixen de la seva feina independentment dels imponderables que afectin als seus resultats. Guardiolejar és saber guanyar amb humilitat com va passar durant tota la temporada anterior amb 7 triomfs, i és també saber perdre amb serenitat com va succeir amb la semifinal de la Copa d'Europa el passat mes de maig.

Guardiola va començar la temporada que ara acaba reconeixent que no podia prometre títols, però sí que garantiria treball i treball per part d'ell i els seus. De fet és l'únic i més important a què tot estudiant pot compormetre's: estudi i estudi, i aleshores les notes ja no ho són tot. I Guardiola ho ha complert una vegada més.

Avui, perdre la Copa d'Europa no ha estat un drama ni tampoc ha erosionat ni un xic el Barça, perquè s'ha guanyat un estil i un model que permet gaudir sense necessitar més, i demostra que s'ha posat tot l'esforç en la feina i l'espectacle; ja les victòries de títols no és la prioritat absoluta, perquè la regularitat i l'esforç han estat els valors que més s'han agraït. En l'estudi passa el mateix!


Avui, l'estil de lideratge i de saber fer de Josep Guardiola pot aplicar-se a la pròpia vida, a la vida familiar, a la coordinació de grups, al camp acadèmic, a la gestió empresarial, a la direcció política, i a tants altres àmbits. La raó és que el model i el concepte "guardiolejar" ja és universal, perquè apel·la a valors humans. I quan és l'esforç, el treball ben fet, la reponsabilitat davant tot el grup, i el voler aprendre dia a dia i deixar-se guiar, ni un sol títol guanyat dóna la glòria, ni una sola pèrdua d'un títol per més important que sigui com la "Champions League" és definitiu de res.

Quan ho aplicarem al món educatiu? Quan veuran els alumnes que el més important és aprendre dia a dia, tornar-se a aixecar quan es cau (i no pretendre romandre sempre drets), buscar el gaudi en l'estudi i l'esforç per fer la feina ben feta i no preocupar-se per l'adversari (l'assignatura, el professor/a, l'examen de torn...) o bé per les notes que finalment s'obtenen? Si s'ha fet la feina ben feta, les notes ja estan posades..., no ho oblidem.

Guardiola ha passats a ser un líder objecte d'atracció de joves i famílies, i és bo explotar també tot el sentit educatiu que aporta la seva feina, el seu tarannà, el seu compromís i la seva tenacitat. Fins i tot un anunci publicitari ha estat molt lloat per haver copsat tant bé el que Guardiola i el seu equip han aportat a l'esport i a la societat en general. No estaven només per títols (les notes), sinó per la feina i l'espectacle (l'estudi i el gaudi aprenent).

Aquesta és una nova manera de "golejar" que molts esperàvem de fa temps de l'esport rei.

Felicitats, Pep!

dijous, 1 de juliol del 2010

Educar davant la crisi


Tot moment és propici per a educar, perquè educar és aprendre a viure allò més preuat que tenim, que és la vida; i aprendre-la a viure amb un mateix (que és més difícil del que sembla dir-ho) i també a viure-la amb els altres (que tampoc és gens senzill).

Al món i en concret al nostre país ens ha tocat un període de crisi econòmica, política i social (i que arrossega ja dècades de crisi moral, val a dir-ho), que cal fer l'esforç per a aprofitar com a element educatiu.

És important mostrar als nostres estudiants que:

1. La "nostra" crisi és viscuda des de fa segles per molts milions de persones d'arreu del món que viuen en unes circumstàncies de pobresa i misèria que mai assolirem al Nord, i que les pateixen per la nostra manera de viure. Potser anys i anys d'educació per a la solidaritat i en el desenvolupament no hauran servit tant com una crisi profunda en els nostres països, per a explicar d'una banda com deuen viure molts altres des de fa temps (ara ens ho podem imaginar millor); i també per a explicar les deficiències d'un sistema econòmic i polític naturalment imperfecte, però que el nostre egoïsme amaneix dramàticament; algun dia ens havia de tocar a nosaltres...

2. Les crisis són moments propicis per a canvis, evolucions o revolucions. Sense una crisi res es posa en dubte, i si no hi ha dubte de que les coses no anaven bé, no es canviaran mai. És hora de canvis!

3. Moments d'incertesa com el nostre ajuden a viure la vida amb un despreniment envers allò que és clarament secundari, mentre que ens ajuda a quedar-nos només amb allò de veritablement absolut o important. Quantes coses ens sobren? Quants postissos portem a sobre? Quantes necessitats creades que no aporten gairebé res?

4. Finalment, des d'un punt de vista trascendent, les situacions de crisi ens proporcionen el moment únic de deixar-nos en mans de Déu. Aquest és el veritable missatge cristià. I per a constatar una prova d'aquest abandonar-se en Déu, unes paraules definitives del qui fou Superior General dels jesuïtes en la segona meitat del segle XX.

Quan el P. Pedro Arrupe era General de la Companyia de Jesús, en el tombant dels anys 60 a 80, visqué molts moments de tensions fortes i de crisis dures, tant dins l'Església, com dins la mateixa Companyia (amb l'abandonament de molts jesuïtes estudiants i ordenats), i en l'entorn social i polític del món. Van arribar a dir-li, mig enrient-se, que corria per Roma el rumor de que "un basc fundà la Companyia de Jesús i un altre basc acabaria amb ella...". Arrupe no es va empetitir mai davant aquestes situacions difícils, i seguia fidel a ell mateix, a la seva fe, i a la institució que acullia la seva vocació.

Un dia, un periodista, en els moments de màxima tensió eclesial, li va preguntar:

- "¿Padre Arrupe, qué haría usted si esta situación tan crítica acabara con la Compañía de Jesús?"

I el Pare Arrupe, amb tota la calma del món, va respondre:

- "Mire, sinceramente..., me iría a la capilla, me recogería en oración durante 15 minutos, y al salir volvería a empezar...".

A vegades és aquesta actitud la que potser no resol directament una crisi, però ajuda a seguir caminant amb fe, esperança i amor.

Educar en temps de crisi és també no perdre mai aquesta actitud, aquest mirar més enllà... I els nostres alumnes han de veure en els educadors (siguin mestres o pares)quina actitud prenem per a afrontar la situació de crisi en la nostra realitat personal, familiar, laboral i social.