Després d'hores de classe, de llargues estones de converses amb alumnes, de reunions acadèmiques i directives, i d'un munt de cursos de formació sobre didàctica i pedagogia..., cada vegada més sovint em trobo preguntant-me quin és EL GRAN REPTE educatiu que tenim entre mans, i sento que em venen respostes parcials o incompletes. Bàsicament em venen tres formats:
1. A vegades la resposta que em sobrevé és que la prioritat ha de ser que l'alumnat sigui excel·lent en el domini idiomàtic i el control i gestió dels continguts acadèmics; que sàpiga emmagatzemar-los com més millor i, si és possible, que el nivell d'interrelació entre les idees sigui multidimensional (amb o sense ètica) i a gran velocitat, poc o molt reflexiu -tant se val- però ràpid, astut i directe...
2. En altres ocasions, em responc que potser l'escomesa més clara és que els nostres alumnes arribin a ser, sobretot, perfectament hàbils en les relacions socials, capaços en el lideratge col·lectiu sigui quin sigui l'objectiu final, potents en l'expressió i presentació en públic que els faci convincents i, més que això, hàbils per a tombar els arguments dels altres, siguin justos o no, ètics o immorals, perquè la fi és abans que els mitjans... (com a vegades hi ha qui prioritza els resultats acadèmics, hagi hagut o no esforç o es tinguin en compte o no les capacitats pròpies...); a més, que la seva oratòria sigui rica i variada per esdevenir l'arma invencible, que enlluerni més que encerti, i aconsegueixi contribuir a imposar un estil propi i genuï, que esdevingui incomparable davant altres i letal davant l'adversari...
3. A voltes, la resposta que em ve és que siguin alumnes que, abans de res, sàpiguen estar i complir amb totes les expectatives dels altres (tant se val si coincideixen amb les pròpies) i les formalitats de cada moment: puntuals, educats, correctes, saberuts, pulits, servicials, atents, exquisits en el tracte, gens queixosos i sempre benhumorats; que cuidin la seva imatge exterior i ja faran alguna cosa quan puguin amb la interior (o que la deixin estar...); que siguin persones que doni gust tractar-les perquè mai incomoden, ni inquieten ni qüestionen; que mostrin un domini de l'elegància i del bon gust en les formes còmode per a tots i adequat a cada moment, per sobre inclús de la necessària exigència que recordi que elegant és, també, qui lluita pels drets de l'altre i defensa la seva justícia; i que aquesta actitud estètica, molt o poc hipòcrita (tant se val en el fons), encara que a vegades els converteixi en persones tendents cap a la superficialitat, els faci destacar i ser i admirats pels altres, tot guanyant posicions d'influència i celebritat.
Al final, exhaust de buscar la única resposta o la barreja insuficient de totes les anteriors, intueixo sovint un denominador comú en la solució a la qüestió que em plantejava a l'inci d'aquest escrit. Curiosament, a partir de la vivència que sant Ignasi de Loiola proposava als jesuïtes i als joves estudiants, i que ha vingut a alimentar-se -en el meu cas- amb l'experiència rica d'uns alumnes i tutorands al cap i a la fi aprenents de "savis", he trobat tres tipus d'interaccions amb tres perfils d'alumnes característics, als quals acabo fent la pregunta del milió:
1. Al meu tutorand de torn, quan el veig nerviós, preocupat i angoixat, encara que tregui excel·lents li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".
2. O, pel contrari, si el meu tutorand de torn el trobo serè, tranquil, pausat, pacífic però suspèn moltes matèries li pregunto pausadament però diracta: "i tu, ets feliç?".
3. Finalment, si el meu tutorand de torn el trobo superb, agosarat, alliçonador i cregut, tot i que va treient notes acceptables malgrat no gens destacables, potser fins i tot en ocasions satisfactòries, li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".
Me n'adono, gràcies a aquella saviesa que inspiren els alumnes i que ells mateixos no saben desxifrar però que porten entre mans com qui no vol la cosa, que la nostra tasca educativa fonamental és que l'alumne s'encamini cap a la troballa d'un gran tresor: la veritable felicitat; la felicitat profunda, interioritzada, compartida i entregada, alimentada sobretot a partir de la felicitat dels que l'envolten; una felicitat que no pot no atendre les altres respostes parcials (perquè cal ser potent acadèmicament, hàbil i sociable, i formal en les formes així com exquisit en el tracte), però mai serà suficient cada un d'aquests elements sols o, inclús, barrejats. I de fet, una vegada més, sant Ignasi de Loiola té una paraula que il·lumina una resposta possible.
El fundador de la Companyia de Jesús sintetitzà tota la seva àmplia missió amb un lema tal vegada buidat de contingut actualment, però que els jesuïtes han fet seu des de fa segles i és ben viu i ple d'actualitat: "Ad Maiorem Dei Gloriam", és a dir, a la major 'glòria' de Déu, a la més gran 'alegria', a la més alta 'felicitat'...; això vol dir "Gloriam"!
Em pregunto novament si preparem (família i escola, pares i educadors), a alumnes feliços (en el sentit profund i no superficial), o només garantim futurs professionals d'èxit simplificadament valorables a partir nivells de qualificacions, resultats de selectivitat, estadístiques financeres, guanys econòmics o de rendiments empresarials, sigui quina sigui la branca laboral o acadèmica que al final esculli cada fill/alumne nostre.
Tot es reduirà a que un dia aquell alumne es pregunti: "i jo, sóc feliç"?, i l'educació rebuda li ajudi a saber trobar una resposta satisfactòria encara que no definitiva (perquè cal tota una vida), a aquesta gran pregunta; i si l'educació ignasiana rebuda li permet encetar el camí, ja el tindrem mig fet si el pot començar amb el primer pas segur.
"Ad Maiorem Dei Gloriam...".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada