Tot moment és propici per a educar, perquè educar és aprendre a viure allò més preuat que tenim, que és la vida; i aprendre-la a viure amb un mateix (que és més difícil del que sembla dir-ho) i també a viure-la amb els altres (que tampoc és gens senzill).
Al món i en concret al nostre país ens ha tocat un període de crisi econòmica, política i social (i que arrossega ja dècades de crisi moral, val a dir-ho), que cal fer l'esforç per a aprofitar com a element educatiu.
És important mostrar als nostres estudiants que:
1. La "nostra" crisi és viscuda des de fa segles per molts milions de persones d'arreu del món que viuen en unes circumstàncies de pobresa i misèria que mai assolirem al Nord, i que les pateixen per la nostra manera de viure. Potser anys i anys d'educació per a la solidaritat i en el desenvolupament no hauran servit tant com una crisi profunda en els nostres països, per a explicar d'una banda com deuen viure molts altres des de fa temps (ara ens ho podem imaginar millor); i també per a explicar les deficiències d'un sistema econòmic i polític naturalment imperfecte, però que el nostre egoïsme amaneix dramàticament; algun dia ens havia de tocar a nosaltres...
2. Les crisis són moments propicis per a canvis, evolucions o revolucions. Sense una crisi res es posa en dubte, i si no hi ha dubte de que les coses no anaven bé, no es canviaran mai. És hora de canvis!
3. Moments d'incertesa com el nostre ajuden a viure la vida amb un despreniment envers allò que és clarament secundari, mentre que ens ajuda a quedar-nos només amb allò de veritablement absolut o important. Quantes coses ens sobren? Quants postissos portem a sobre? Quantes necessitats creades que no aporten gairebé res?
4. Finalment, des d'un punt de vista trascendent, les situacions de crisi ens proporcionen el moment únic de deixar-nos en mans de Déu. Aquest és el veritable missatge cristià. I per a constatar una prova d'aquest abandonar-se en Déu, unes paraules definitives del qui fou Superior General dels jesuïtes en la segona meitat del segle XX.
Quan el P. Pedro Arrupe era General de la Companyia de Jesús, en el tombant dels anys 60 a 80, visqué molts moments de tensions fortes i de crisis dures, tant dins l'Església, com dins la mateixa Companyia (amb l'abandonament de molts jesuïtes estudiants i ordenats), i en l'entorn social i polític del món. Van arribar a dir-li, mig enrient-se, que corria per Roma el rumor de que "un basc fundà la Companyia de Jesús i un altre basc acabaria amb ella...". Arrupe no es va empetitir mai davant aquestes situacions difícils, i seguia fidel a ell mateix, a la seva fe, i a la institució que acullia la seva vocació.
Un dia, un periodista, en els moments de màxima tensió eclesial, li va preguntar:
- "¿Padre Arrupe, qué haría usted si esta situación tan crítica acabara con la Compañía de Jesús?"
I el Pare Arrupe, amb tota la calma del món, va respondre:
- "Mire, sinceramente..., me iría a la capilla, me recogería en oración durante 15 minutos, y al salir volvería a empezar...".
A vegades és aquesta actitud la que potser no resol directament una crisi, però ajuda a seguir caminant amb fe, esperança i amor.
Educar en temps de crisi és també no perdre mai aquesta actitud, aquest mirar més enllà... I els nostres alumnes han de veure en els educadors (siguin mestres o pares)quina actitud prenem per a afrontar la situació de crisi en la nostra realitat personal, familiar, laboral i social.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada