El gran repte educatiu: I tu, ets feliç?

Després d'hores de classe, de llargues estones de converses amb alumnes, de reunions acadèmiques i directives, i d'un munt de cursos de formació sobre didàctica i pedagogia..., cada vegada més sovint em trobo preguntant-me quin és EL GRAN REPTE educatiu que tenim entre mans, i sento que em venen respostes parcials o incompletes. Bàsicament em venen tres formats:

1. A vegades la resposta que em sobrevé és que la prioritat ha de ser que l'alumnat sigui excel·lent en el domini idiomàtic i el control i gestió dels continguts acadèmics; que sàpiga emmagatzemar-los com més millor i, si és possible, que el nivell d'interrelació entre les idees sigui multidimensional (amb o sense ètica) i a gran velocitat, poc o molt reflexiu -tant se val- però ràpid, astut i directe...

2. En altres ocasions, em responc que potser l'escomesa més clara és que els nostres alumnes arribin a ser, sobretot, perfectament hàbils en les relacions socials, capaços en el lideratge col·lectiu sigui quin sigui l'objectiu final, potents en l'expressió i presentació en públic que els faci convincents i, més que això, hàbils per a tombar els arguments dels altres, siguin justos o no, ètics o immorals, perquè la fi és abans que els mitjans... (com a vegades hi ha qui prioritza els resultats acadèmics, hagi hagut o no esforç o es tinguin en compte o no les capacitats pròpies...); a més, que la seva oratòria sigui rica i variada per esdevenir l'arma invencible, que enlluerni més que encerti, i aconsegueixi contribuir a imposar un estil propi i genuï, que esdevingui incomparable davant altres i letal davant l'adversari...

3. A voltes, la resposta que em ve és que siguin alumnes que, abans de res, sàpiguen estar i complir amb totes les expectatives dels altres (tant se val si coincideixen amb les pròpies) i les formalitats de cada moment: puntuals, educats, correctes, saberuts, pulits, servicials, atents, exquisits en el tracte, gens queixosos i sempre benhumorats; que cuidin la seva imatge exterior i ja faran alguna cosa quan puguin amb la interior (o que la deixin estar...); que siguin persones que doni gust tractar-les perquè mai incomoden, ni inquieten ni qüestionen; que mostrin un domini de l'elegància i del bon gust en les formes còmode per a tots i adequat a cada moment, per sobre inclús de la necessària exigència que recordi que elegant és, també, qui lluita pels drets de l'altre i defensa la seva justícia; i que aquesta actitud estètica, molt o poc hipòcrita (tant se val en el fons), encara que a vegades els converteixi en persones tendents cap a la superficialitat, els faci destacar i ser i admirats pels altres, tot guanyant posicions d'influència i celebritat.

Al final, exhaust de buscar la única resposta o la barreja insuficient de totes les anteriors, intueixo sovint un denominador comú en la solució a la qüestió que em plantejava a l'inci d'aquest escrit. Curiosament, a partir de la vivència que sant Ignasi de Loiola proposava als jesuïtes i als joves estudiants, i que ha vingut a alimentar-se -en el meu cas- amb l'experiència rica d'uns alumnes i tutorands al cap i a la fi aprenents de "savis", he trobat tres tipus d'interaccions amb tres perfils d'alumnes característics, als quals acabo fent la pregunta del milió:

1. Al meu tutorand de torn, quan el veig nerviós, preocupat i angoixat, encara que tregui excel·lents li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

2. O, pel contrari, si el meu tutorand de torn el trobo serè, tranquil, pausat, pacífic però suspèn moltes matèries li pregunto pausadament però diracta: "i tu, ets feliç?".

3. Finalment, si el meu tutorand de torn el trobo superb, agosarat, alliçonador i cregut, tot i que va treient notes acceptables malgrat no gens destacables, potser fins i tot en ocasions satisfactòries, li pregunto pausadament però directa: "i tu, ets feliç?".

Me n'adono, gràcies a aquella saviesa que inspiren els alumnes i que ells mateixos no saben desxifrar però que porten entre mans com qui no vol la cosa, que la nostra tasca educativa fonamental és que l'alumne s'encamini cap a la troballa d'un gran tresor: la veritable felicitat; la felicitat profunda, interioritzada, compartida i entregada, alimentada sobretot a partir de la felicitat dels que l'envolten; una felicitat que no pot no atendre les altres respostes parcials (perquè cal ser potent acadèmicament, hàbil i sociable, i formal en les formes així com exquisit en el tracte), però mai serà suficient cada un d'aquests elements sols o, inclús, barrejats. I de fet, una vegada més, sant Ignasi de Loiola té una paraula que il·lumina una resposta possible.

El fundador de la Companyia de Jesús sintetitzà tota la seva àmplia missió amb un lema tal vegada buidat de contingut actualment, però que els jesuïtes han fet seu des de fa segles i és ben viu i ple d'actualitat: "Ad Maiorem Dei Gloriam", és a dir, a la major 'glòria' de Déu, a la més gran 'alegria', a la més alta 'felicitat'...; això vol dir "Gloriam"!

Em pregunto novament si preparem (família i escola, pares i educadors), a alumnes feliços (en el sentit profund i no superficial), o només garantim futurs professionals d'èxit simplificadament valorables a partir nivells de qualificacions, resultats de selectivitat, estadístiques financeres, guanys econòmics o de rendiments empresarials, sigui quina sigui la branca laboral o acadèmica que al final esculli cada fill/alumne nostre.

Tot es reduirà a que un dia aquell alumne es pregunti: "i jo, sóc feliç"?, i l'educació rebuda li ajudi a saber trobar una resposta satisfactòria encara que no definitiva (perquè cal tota una vida), a aquesta gran pregunta; i si l'educació ignasiana rebuda li permet encetar el camí, ja el tindrem mig fet si el pot començar amb el primer pas segur.

"Ad Maiorem Dei Gloriam...".

Educar és educar per a la vida

Amb l'inci de curs tornen els principis pedagògics a actualitzar-se; les reunions de pares per als professors són l'espai per a introduir idees sobre el projecte educatiu del centre; les tutories inicials serveixen per a marcar pautes sobre el que es farà, el com i el quan, davant dels alumnes del nou curs; i segur que en les famílies els pares marquen la tònica del que haurà de ser el curs als fills, tant escolarment com familiar, com d'activitats paraescolars (artístiques, esportives o formatives).

És el moment, doncs, de compartir què és educar en una escola avui i, en especial, en una escona ignasiana, i la resposta immediata que em ve al cap és que educar, de debò, és educar per a la vida. I com que la vida és gairebé tot el que tenim, el cert és que la tasca d'educar es pot convertir en inabastable. Això és, potser, el que la fa tant interessant d'altra banda, perquè mai s'acaba la nostra tasca educativa, sempre és ampliable, sempre creix, no s'atura mai. Convertir aquesta observació en una actitud és possiblement el més semblant al "MAGIS" ignasià que pretén no fer "més i més i més" sinó fer millorpe. Però alerta: fer millor no és assolir la perfecció; no serem mai perfectes els humans; de perfecte només és Déu direm els cristians i els creients en general. El Magis ignasià, en conseqüència, és el més semblant al concepte llatí "plus", a l'afegit de qualitat que cal posar en les nostres vides; en l'estudi, en les relacions humanes, en la implicació social, en la pròpia exigència personal, en la recerca espiritual més enllà dels nostres sorolls i ritmes estressants.

Així doncs, el que penso quan tinc un alumne davant meu en un inici de curs com el que ja hem encetat, és: anem a millorar com a persones primer, i també i sobretot com a estudiants, perquè davant meu hi ha un camp ben fèrtil llest per a ser sembrat i, al final de curs, collir bona part de la feinada. Però alerta amb les notes! les qualificacions només han de ser un mitjà per arribar a un objectiu molt més gran i molt més lluny del que es pensen famílies i alumnes quan busquen, en la nota, una fi en sí mateixa. Mai un alumne hauria d'estudiar per un resultat; seria el més proper al "consumisme acadèmic", al "lucre escolar" diguem-ne; i no tindria res a veure amb el Magis ignasià que vol fer de la persona una oportunitat de créixer, però no de ser la millor, o d'assolir una perfecció que no ha existit ni existeix mai en la condició humana; és l'oportunitat de créixer incansablement.

Educar per a la vida és utilitzar tots els mitjans possibles que el món acadèmic i escolar ens ofereixen per tal d'exercitar l'alumne en la micro-societat que és una escola, i així aprendre a viure. Res més... L'escola ha d'ajudar l'alumne a descobrir el món i la vida, començant pel seu propi món i la seva pròpia vida, i interactuant amb els petits móns i vides que els seus companys, els seus professors, i també la seva família i context associatiu, li ofereixen.

Les escoles de jesuïtes pretenen justament aconseguir aquest creixement humà profund. No vull dir que l'aspecte acadèmic no sigui important; seria falaç considerar-ho així: el nivell acadèmic i l'exigència en l'estudi és una de les pedres angulars de la pedagogia ignasiana, però no és l'única i, en tot cas, no és l'única important. Els Col·legis no poden invertir esforços només per formar futurs metges, empresaris, periodistes, economistes, o advocats, enginyers o infermeres, treballadors socials o mestres sense pensar que el primer és la persona i el segon és la professió. Si es prioritza la professió de l'alumne es pot oblidar la persona, i aleshores tindrem un molt bon metge que sabrà de tot menys de ser persona, de tractar amb humanitat els pacients, de buscar el sentit ètic de la seva professió, i potser el lucre, la supèrbia o l'egoïsme se'l mengin abans no hagi contribuït a la societat com la pedagogia ignasiana buscava. Cal educar persones a fons, i un cop aquestes tinguin uns valors humans consolidats, aleshores aconseguirem que aquell que és un home o una dona íntegre format amb una bona exigència acadèmica, podrà esdevenir no un "bon" metge sinó un "gran" metge; el matís sembla insignificant però és clau: un gran metge inclou una gran persona, en canvi un bon metge només és un bon professional, però amb això no en tenim prou... I qui diu metge també diu taxista o advocat, funcionari o obrer, manobra o forner, empresari o fuster... Tota professió és digne quan la persona que l'exerceix es comporta dignament.

L'educació per tant ha d'estar al servei del món i de la persona i, per tant, ha d'educar per a la vida.