Què té l'Educació Física que podria tenir l'Educació Religiosa?

Els reptes de la Pastoral en els col·legis són tan grans com interessants i estimuladors. Educadors i educands ens preguntem sovint què pretenem amb l'educació religiosa, i vés per on que l'Educació Física és una matèria molt diferent a les altres (talment com les de Pastoral) però que té com poques elements tant i tant suggerents...

Davant els interrogants de la manera com reaccionen els nostres joves a l'educació religiosa (el que entenem per Pastoral en el sentit més ampli i quotidià), i com a vegades els pastoralistes i educadors en general ens sentim impotents per a transmetre allò que vivim amb tanta intensitat, potser hem de preguntar-nos què hauríem de canviar si volem que els resultats siguin diferents. Aquesta manera d'actuar ja venia de l'eminent científic Albert Einstein, que ho aplicava a les seves recerques: "Si davant d'un problema la solució aplicada no el resol, no tornis amb la mateixa solució sinó que canvia-la i resoldràs el problema".

A partir dels valors, dels estils i dels objectius de l'Educació Física, m'he preguntat com podriem analitzar i destacar elements característics de la pràctica esportiva i l'educació de l'esport, i veure si realment podrien tenir algun aplicatiu en l'educació religiosa. I he vist que sí, que hi ha aplicacions ben suggerents.

Vejam a continuació algunes idees sobre les que reflexiono i em pregunto comparativament:

1A. D'una banda, l'Educació Física cerca la proximitat i la vivència d'equip. És a dir, els alumnes han de saber practicar i, especialment, fer vivència d'allò que l'educador vol impartir o fer aprendre teòricament; i fer-ho en grup, perquè és en conjunt que vivim a la societat. A més, l'esport està dotat de victòries i derrotes, però es fomenta que aquestes no són el més important si el que se sap és gaudir de l'esport i disfrutar participant en els partits i les competicions i amb els altres.

1B. L'educació religiosa aconsegueix aquesta proximitat i aquesta vivència d'equip? Aconseguim viure-ho, fer-ho viure i concretar-ho? Transmetem que el que cal és fer el camí i no arribar a aquest cim o aquell altre? Treballem per a gaudir i disfrutar de la vida a fons però a la vida en sí maetixa, i evitem quedar-nos només en preceptes, ritus o litúrgies que a vegades fan servir llenguatges i fins i alguns valors que no aporten massa o distreuen d'allò de que "el més important és participar", propi de l'esport, és a dir "el més important és com es viu per dins"?

2A. En segon lloc, l'educador físic és clarament un home o dona esportista, que porta una vida sana corporalment i que és conseqüent amb els valors esportius i la seva pràctica i docència. És, tanmateix, un professional que gaudeix amb aquesta dedicació, i que viu l'esport en la seva vida privada perquè per a ell és tota la seva vida mateixa. A més, és qui ha interioritzat els valors de la lluita no com un competir contra l'altre, sinó com fer-ho primer amb un mateix i mai contra ningú.

2B. Tenim present que un pastoralista ha de ser un home o dona que visqui sanament i amb conseqüència els valors pastorals, i els practiqui en les grans i petites coses de cada moment, a casa, a la feina i al carrer? Gaudim amb allò que volem transmetre, talment com l'esport és un joc i la vida una passió? Ho vivim personalment, és a dir, fem nosaltres primer una vida de pregària, d'exercicis, practiquem el discerniment i la recerca del bé i de l'altre, la trobada amb Déu, abans no pretenem transmetre-la només? És la vida interior la nostra passió perquè és la nostra vida mateixa i no cal convèncer als alumnes sinó mostrar-nos tal com som? Competim per ser els millors o fer grans coses de cara a la galeria, en comptes de preocupar-nos més per fer el bé de debò que sovint és en el discret i en el senzill de cadascú? Som conscients que "ser cristians perquè sí" (perquè alguna cosa hem de ser) no és garantia de res, sinó el fet de prendre's la vida seriosament i esdevenir persones de fons, íntegres i dignes, i que els nostres alumnes ho assumeixin i assimilin al seu propi estil i segons la manera com són cridats?

3A. En tercer lloc, l'Educació Física no intenta elaborar-se excessivament en la teoria, sinó que de manera justa sap compensar amb la vivència i la pràctica allò que s'explica o es vol transmetre. L'estratègia no pot emportar-se la majoria del temps o dels esforços; cal també l'equilibri psicològic i, naturalment, el bon estat de forma físic, per tal de sortir a disfrutar al terreny de joc en les millors condicions.

3B. Ens estem massa en teories i reflexions i no fem vida real i concreta allò que teoritzem tant? L'estratègia, és a dir, el conèixer la Bíblia, la història de l'Església o els sants, els preceptes de la doctrina catòlica..., pren més inversió de temps o esforços que la vivència pràctica dels valors que hi ha dins d'aquests aspectes i que hauríem de viure abans de transmetre? Tenim en compte l'equilibri psicològic del pastoralista i de l'educand? del primer, perquè l'explotació d'hores no garanteix una millor transmissió de valors, i per tant cal repartir tasques, o simplificar-les, i dedicar temps a la pròpia formació, al silenci i l'espiritualitat, i l'escolta de l'altre...; del segon, de l'educand, per tal de no sectaritzar o atraure als joves en "grups d'afectes a..." tal o qual moviment, líder, projecte, que al final respon més al què ens agradaria que al que és la veritable voluntat de Déu. Oblidem a vegades que del que es tracta és de disfrutar en el terreny de joc, és a dir, de viure una vida alegre i plena tot i que a fons, perquè els preceptes en sí no porten més que a no deixar pensar per un mateix? El mateix Jesús deia sempre allò de "...tot el que diu l'Escriptura és 'estima a Déu i el teu proïsme..."; potser ens compliquem massa en filar massa i no cosir gaire?

4A. L'Educació Física és un mitjà per gaudir de l'aire lliure, per equilibrar el cos, per relacionar-se i per millorar en reptes personals i grupals, però mai és una fí en sí mateixa. L'objectiu no és que els nostres alumnes esdevinguin futurs líders o grans estrelles de l'esport, sinó que mitjançant l'esport assoleixin els valors i les experiències que els dóna i que ells poden viure per si mateixos.

4B. Som conscients que l'Església és un mitjà i no un objectiu en sí mateix, per a trobar-se amb Déu? Estem d'acord que les celebracions religioses també són mitjans i no poden ser finalitats en sí mateixes, ni tampoc es poden valorar en funció de la quantitat d'assistents? Un jove en crisi de fe (situació pròpia de l'edat, i positiva) l'últim que farà serà anar a una eucaristia i probablement el seu procés intern estigui molt obert a Déu i potser amb capacitats d'aprofundir més que altres que potser hi van per inèrcia o per fer disbauxa. Ens esforcem per tal que, com en l'esport, la vivència religiosa els permeti assolir uns valors i unes experiències que visquin per ells mateixos, marcant uns camins possibles però sense conduir-los cap a on voldríem? Sabem que no podem entorpir la voluntat de Déu i l'acció de l'Esperit, sinó només ser missatgers i mitjancers d'Ell amb els alumnes?

5A. En darrer lloc, m'he adonat que l'Educació Física no només no pretén fer futbolistes sinó que encara menys busca fer culés o espanyolistes, fans de la selecció brasilera o argentina. El que cerca per sobre de tut és que els alumnes estimin l'esport, el practiquin de manera sana i neta, i en gaudeixin amb els altres (el del propi equip o el del contrari).

5B. Potser busquem "fer catòlics" i caldria contribuir a què els nostres alumnes tinguessin una experiència fonda d'interiorització i de cerca del transcendent? Òbviament nosaltres només sabrem fer-ho des de la nostra pròpia identitat cristiana i ignasiana, que és la nostra arrel i el que som i coneixem. Hem de tenir clar d'on partim i és evident que no hem de renunciar-hi ni amagar-nos-hi, però potser no hauríem de controlar i assegurar quin és el punt d'arribada, que correspon a Déu mateix... De fet, no podem deixar de banda que el nostre Mestre, el Jesús de Natzaret que ens inspira i esperona, (i també el propi Ignasi de Loiola), el que buscava és que cadascú es trobés a sí mateix buscant Déu, i que en aquest camí prioritzés el proïsme. I poc més... Em pregunto: si el nostre objectiu es concretés en el que el mateix Jesús cercava en les persones que trobava, que l'anaven a buscar, o que ell mateix cridava, perquè nosaltres hauriem de fer una Pastoral més enllà, excessiva potser, a la seva? Oi que no "fem culés" amb els nostres alumnes d'Educació Física, sinó bons esportistes; per què hauríem de tancar-nos en "fer catòlics", si el que caldria és donar una experiència fonda de Déu i del proïsme i que cadascú trobi la manera com concretar-ho segons -curiosament- la voluntat de Déu?

Tot són reflexions i preguntes, no pas respostes i conclusions finals, perquè justament hem de seguir cercant nous models i nous reptes, amb mous mètodes i nous estils. Però quins? Alguna cosa deu tenir l'Educació Física que aconsegueix els seus objectius a vegades més fàcilment que els de la Pastoral...

I acabo amb una referència al profeta Miquees, en l'Antic Testament, potser una mica oblidat o desconegut; té un text preciós que per simple no és menys profund i sí encara més valuós; recomano fixar-nos especialment en el final: "El Senyor respon", perquè dóna algunes pautes suggerents:

La justícia, única exigència

6 «Amb quina ofrena», es diuen,
«em presentaré al Senyor,
com adoraré el Déu excels?
¿Em presentaré davant d'ell
amb holocaustos,
li sacrificaré vedells d'un any?

7 ¿Es complau el Senyor
en mil caps de bestiar
o en deu mil torrents d'oli?
¿Haig d'oferir el meu primogènit
per expiar la meva infidelitat?
¿Caldrà que ofereixi pel meu pecat
el fruit de les meves entranyes?»

8 El Senyor respon:
«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,
què espera de tu el Senyor:
(a) practica la justícia, (b) estima la bondat,
i (c) camina humilment amb el teu Déu.»


(Miquees 6, 6-8)

Afectivitat i sexualitat en l'adolescent

Una escola identificada en valors cristians ha de donar una formació humana fidel a aquests valors, que s'han d'intregar tant en l'àmbit acadèmic de manera clara com en la formació humana. I l'educació afectiva i sexual de l'adolescent també ha d'incorporar aquests valors cristians i evangèlics fonamentats en l'amor i el respecte a l'altre.

En aquest sentit, l'edat adolescent, que recorre els cursos de l'Educació Secundària, és una explosió neuronal i hormonal de contrastos, extrems i radicalismes que l'educador ha de saber acompanyar, orientar i potenciar per al creixement de l'alumne, del fill, de l'adolescent en definitiva. Una potenciació que li permeti generar ocasions d'aprenentatge oportuns i òptims.

En altres articles comentarem diferents esferes de l'adolescència on la formació humana ha d'anar tenint un espai destacable, i en especial l'educació de l'espiritualitat, tal i com he afrontat en un anterior text d'aquest blog. Avui, però, em proposo compartir amb el lector/a el que considero que és clau en la formació afectiva i sexual de l'adolescent, i el que pot esdevenir un conjunt de recomanacions que ens poden ajudar a acompanyar els processos.

D'entrada, cal tenir en compte que l'educació dels fills té en la franja dels 0 als 8 anys un espai de temps de luxe per a educar de manera definitiva diferents i importants aspectes que l'infant interioritzarà de manera natural. Fora d'aquesta etapa diríem que "arribem tard" i tot es redueix a la reeducació que sovint és feixuga, difícil i, a més, a vegades no resolutiva.

Pel que fa a l'educació afectivo-sexual, és obvi que no podrem començar a educar certes qüestions amb 6 anys, quan potser són elements que sorgeixen als 14 o als 16. S'entén. Però sí que és veritat que els valors com ara el respecte, l'hàbit de comunicar dubtes, d'anar posicionant-se, de no deixar-se fàcilment influir per l'altre, de compartir amb pares o germans les vivències i els reptes personals i col·lectius, i l'assimilar uns comportaments mínims d'actitud envers un mateix, els pares, la família, els amics i la societat, sí que hauríen d'haver-se interioritzat suficientment segons l'edat infantil de la franja inicial que citàvem. Pel contrari, quan calgui entrar en qüestions molt més de fons, ens serà realment difícil mantenir uns "mínims" d'actitud a partir dels què poder dialogar i educar millor.

En l'etapa adolescent es dóna, amb naturalitat, l'atracció dels joves entre sí. Aquest atractiu es manifesta de manera clara i general en que són gregaris, es mouen en grups d'amics, i les amistats són cada vegada més importants fins a igualar, i en certs casos superar, la influència i importància que els pares tenen en l'educació i la referència dels fills.

Hi ha casos en què comença l'atracció física i, per tant, també sexual entre ells, motivat en bona part per una activitat hormonal elevada, pròpia de l'edat. Una edat en què físicament podrien estar preparats per a mantenir relacions sexuals plenes i, fins i tot, tenir fills, però en canvi ni culturalment ni psicològica estan en disposició d'afrontar-ho de manera sana, madura i recomanable.

Si bé físicament estan a punt tal com dèiem, però psicològicament és prematur, en canvi la societat indueix a les primeres experiències massa aviat, fomentant la promiscuitat, la banalització del sexe i les relacions poc profundes i esporàdiques. Quan dic "societat" em refereixo als mitjans de comunicació de masses, a la publicitat, als hàbits de comportament relativistes i a una concepció de les relacions socials extrema i poc racional, al què s'afegeix la poca exigència moral que es van proposant i aprovant en diferents contextos públics.

D'altra banda, és aquesta mateixa societat mancada de valors i moral perquè s'ha capficat en l'espiral postmoderna, que després busca en la sensibleria i el sentimentalisme superficial i en les referències d'autoajuda, una necessitat emocional i fins i tot moral fonamental que ha volgut bandejar i despreciar.

Quan un alumne o un fill/a està desorientat sol ser perquè no sap si ha de mantenir una relació amb un estil o un altre, perquè no té una clara comunicació amb els pares, perquè la influència és excessiva d'uns "amics" que potser no ha sabut escollir prou bé. El perill és, en aquests moments, no trobar el pont que l'ajudi a discernir i reflexionar, i caure en la percepció que pot esvaïr els dubtes afrontant sense reflexionar-hi. Buscarà ajut només si ha trobat espais de comunicació sincera, transparent, no jutjadora, i en confiança, amb l'adult. Per la qual cosa, és important teixir aquests lligams amb aquests valors i, sobretot, no jutjar mai els comportaments de manera definitiva ni menys encara despreciativa; però aquest procés ha de venir des de petit... Si arribem a temps, l'objectiu serà més acompanyar-lo en el que més l'ajudi al seu creixement personal i a l'aprenentatge de la seva llibertat i dels seus propis límits.

A vegades hi ha alumnes que, en el seu afany de comunicar-se i de preguntar, ens fan "preguntes trampes" de l'estil de: "i quan puc començar a mantenir relacions sexuals?". No és tant important el quan com el com i amb el qui i, sobretot, en quines condicions de maduresa personal i de respecte envers l'altre. Un cop hem respost aquestes últimes qüestions, molt més de fons i que toquen de cara la maduresa de l'adolescent, podríem entrar a valorar "una data"..., encara que això sempre ha de ser secundari d'abordar, ja que si tenen clars els valors la data ja la saben posar ells mateixos sense preguntar; i segur que encerten en el millor moment de la vida.

Heus aquí un element fonamental: la sexualitat s'ha de viure, i tant!, però amb l'afectivitat davant. I aquí és un una escola amb valors cristians ha d'ajudar l'alumne a interioritzar i assimilar que és primer l'afectivitat que la sexualitat. I si certament, els nostres alumnes tenen clars els conceptes i continguts relatius a l'afectivitat, podem estar tranquils que en relació a la sexualitat sabran obrar bé, en el moment que toqui, amb la maduresa perinent, i de la manera més digna.

És important que en el procés de maduració que els adolescents duen a terme en tots els àmbits de la seva persona, tinguin sempre l'accés a un adult que els pugui orientar des del respecte als seus dubtes, als seus errors i fins i tot als seus defectes. La confiança d'un pare/mare, d'un tutor/a, d'un padrí/na..., és clau per tal que tot adolescent que en algun moment es trobi amb l'interrogant que sigui, pugui accedir a buscar consell i ajut sense embuts. Si no hem aconseguit rodejar el nostre fill de figures adultes que l'ajudin tant en l'exemple que donin com també en els valors que tenen, després ens serà difícil influir sobre ells i acompanyar-los, i ens passarem la vida combatent les males "influències"...

Finalment, un darrer apunt: és important no viure amb dramatisme tot allò que es relacioni amb la sexualitat de l'adolescent. Prou que la societat els ho posa difícil! Les seves pors, els seus excessos, i els seus dubtes i errors, són si fa no fa els mateixos que teníem nosaltres a la seva edat, només que en un context que evidentment i inevitablement és diferent. Però el fons de l'adolescent és el mateix. Recordem, per tant, a vegades com vam viure certes coses per no traumar-los o silenciar-los o aïllar-los.

Com tot, també la sexualitat s'ha de descobrir i s'ha d'aprendre a viure. Talment com tenim ganivets i altres coberts a casa i no els treiem de la cuina per por a que es tallin uns a altres, sinó que els ensenyem a fer-los servir quan i com toca, també amb la sexualitat i tot els altres àmbits de la vida de l'adolescent hem de saber ensenyar-los a viure-ho. I un aprenentatge fet des de la serenor i la transparència és el millor condicionant per a assimilar-ho per sempre.

I no oblidem una darrera cosa: Déu va voler que els éssers humans fóssim éssers sexuats, i que des de la sexualitat es trobessin camins d'amor i d'entrega mútua. Què menys que recordar-ho també quan parlem d'aquesta qüestió als nostres fills, amb la tranquil·litat i naturalitat amb la què cal afrontar tot allò que és Creació. I no oblidem que és justament mitjançant una sexualitat madura i autèntica, on l'afectivitat té el seu segell identificador, que les persones esdevenim una part important del Creador, justament creant nova vida. Així doncs, l'afectivitat i la sexualitat en l'adolescent és la primera passa per a contribuir a la Creació com només Déu ens ha concedit de fer-ho als éssers humans.

Mercadejar amb l'educació dels fills

A Secundària som en període de postavaluacions; la 2a Avaluació és important per a ressituar allò que no ha anat prou bé durant el primer trimestre i, alhora, és una avaluació "frontissa" perquè pot desbaratar el bo que s'hagi pogut fer fins ara i complicar la trajectòria del curs. Tot i així, no es viu les acaballes del curs (de fet, febrer és la meitat del curs), de manera que encara no hi ha masses nervis tot i que ja es noten en els alumnes i algunes famílies.

Si aquests nervis són per una qüestió de caràcter de l'alumne, cal ajudar-lo a controlar-los cas que sigui de mena nerviós i tensional. Si és perquè no ha fet prou estudi ni atenció a classe, té solució: estudiar més i atendre millor durant la següent avaluació per tal que la pressió no sigui tan forta durant la setmana d'exàmens. Si per cas és per raó de la família que genera tensió en l'alumne, aleshores parlem d'un noi/noia víctima de les expectatives d'uns pares que no l'ajuden realment.

Si, en aquest darrer cas, la família pressiona perquè creu que li fa un bé al fill/a forçant-lo a treure bones notes "pel seu bé", marra si durant el trimestre l'alumne ha estat esforçant-se correctament i prenent-se amb responsabilitat les matèries i l'estudi, malgrat que això no voldrà dir automàticament que els resultats estaran garantits. En el fons, els resultats, ni tan sols els bons resultats, ni els excel·lents inclús, no garanteixen res de res... Quanta gent intel·ligent, veritablement cervells de l'estudi, després s'ha demostrat que són persones que no han crescut ni humanament ni espiritual, i acumulen traumes i angoixes que després disparen contra els altres i, naturalment, contra sí mateixos? Les notes altes no garanteixen ni alumnes equilibrats, ni persones felices, ni bondat en la gent; tampoc les bones notes demostren que l'educació d'uns pares és la correcta envers els fills.

I quanta gent amb poques capacitats aparentment acadèmiques, que malgrat tot han anat treient els cursos amb la millor intenció i esforç, han trobat el moment just per a fer un tomb en el procés maduratiu que l'educació els ha d'ajudar a afrontar, i aleshores s'ha demostrat que han estat capaços de donar un nivell molt més alt del que estaven oferint per mil raons a vegades indesxifrables, fins aleshores. Albert Einstein és un exemple d'extrem, però es va passar bona part de l'adolescència suspenent les Matemàtiques i la Física, i ningú dubta avui de que va ser un geni i que el seu cervell va ser donat a la Ciència per tal d'estudiar la ment més intel·ligent mai vista fins avui. Algú, potser també amb Einstein, va saber esperar a que el procés maduratiu de la persona fes la veritable feina, més enllà d'educadors i pares que a vegades s'entesten en fer passar per l'adreçador de notes, resultats, expedients i estadístiques les capacitats humanes profundes, i úniques, de l'alumne que està afrontant les avaluacions.

Quan les famílies, o l'escola, considera que els resultats acadèmics, les notes de cada avaluació, són determinants per a demostrar si el fill/a s'educa o no, aprèn o no, esdevindrà un home/dona de futur, el que s'acaba fent és reduir l'educació al mercadeig.

1. Mercadejar amb l'educació és, justament, simplificar que l'únic important en la trajectòria acadèmica dels nostres fills són els resultats acadèmics; i pel camí ens hem deixat tot el procés que és tan fonamental i, a més, que per justícia en el fons demostra molt més què ha estat fent l'alumne durant molt de temps, que no pas el que es juga en una setmana d'avaluacions.

2. Voler que el fill/a, o contribuir-hi, sigui el primer de la classe, o tregui més excel·lents que l'avaluació anterior, o demostri que fins i tot en un simple control parcial és capaç de regatejar i lluitar fins a l'última dècima en la revisió amb el professor/a, és mercadejar amb l'educació.

3. Pensar que tot el que mostra un butlletí de notes és tot el que pot definir al nostre fill/a, alumne/a, és tant ridícul com reduir-lo a un cúmul de fòrmules i mitjanes, de números i xifres, quan el nostre fill/alumne és molt i molt més que tot això. Fer-ho és mercadejar amb l'educació.

Permeteu-me el contrast, volgudament buscat aquí però del que tinc total convenciment: educar s'educa principalment per a l'amor, perquè estimar és ser i fer feliç, i l'educació no té gaire més objectiu de fons que encaminar els infants i joves cap als reptes vitals i absoluts d'estimació i felicitat. Òbviament, per estimar i ser feliç cal cultura, disciplina, coneixements, sensibilitat per l'art, la història, la ciència, la religió i l'espiritualitat, respecte davant les persones i la natura, implicació i empatia davant la pobresa, el patiment i la malaltia, i finalment lluita i fermesa davant el mal, la injustícia i el dolor. Però si tot aquest llistat abreujat d'objectius acadèmics i de formació humana no van encaminats a l'estimació i la felicitat, no tenen cap sentit.

Mai un butlletí de notes de les moltes avaluacions que un alumne haurà fet durant tota la seva etapa escolar, jugarà CAP paper important en els moments vitals de la seva vida: davant els seus reptes personals, la feina, la parella, la família, la malaltia, la mort, la felicitat, l'experiència espiritual... Per què invertir tant, doncs, en el mercadeig de l'educació, si el que aporta l'educació no es pot mercadejar... És un valor suprem que queda inoculat en la persona humana i només es valorarà en el moment que s'entregui, que es doni, que s'ofereixi...; el producte de l'educació mai podrà ser "venut"; per tant, no té cap sentit "mercadejar" amb l'educació dels fills.

Els joves són el millor

Cada vegada que sento que el món adult parla del jovent amb desesperança i negativitat, m’hi mostro enègicament en desacord. Els joves són el millor que tenim, sobretot perquè als adults ens queda cada any menys marge d’actuació mentre ells el guanyen any rere any.

Els joves són clarament el futur en viu; són, en molts aspectes, la raó de la nostra existència com a educadors; són la nostra obra més preuada tant individualment com col·lectiva; són el nostre impuls i la nostra esperança. Acusar-los de que són la perdició del futur és, com a mínim, un gran error, a banda d'una gran injustícia. Al cap i a la fí, els nostres joves són producte de la nostra societat, la qual s’ha erigit a base dels valors que millor o pitjor hem volgut imprimir els adults i, en conseqüència, la societat de la què són producte és una elaboració dels mateixos adults (no dels joves). Aquest és un element que cal no confondre i que és substancial.

Però, a més, els joves i en especial els adolescents, són esbojarrats de mena, miops en els seus raonaments i segurament també són mancats de matisos i plens de radicalismes; com haurien de ser sinó? Aquests atributs, no obstant, són beneficiosos a la llarga i esdevenen productius en sí mateixos; no oblidem que tots els adults sans hem passat per aquesta etapa d’esborrajament pròpia per a aprendre a centrar-nos. Jutjar una part del procés sense entendre l’evolució de tot ell i la maduració final, és un raonament tant parcial com el que a vegades s’acusa als joves que fan.

Als joves, que inevitablement són el futur (els adults només som el present), tenen una vitalitat que a vegades els supera però l’adult ha d’aconseguir potenciar-la al temps que ha de saber esperar amb sana esperança. Un savi va dir un dia: “educar és donar valors i donar valors, i finalment confiar”. No ens queda gaire més que seguir donant valors profunds, cabdals, des de l'exemple i la passió, i després confiar al màxim en allò que els joves són capaços de treure d'ells mateixos per a créixer i madurar i, al final, sentir la plenitud de la vida en ells mateixos. Els joves són el millor i cal dir-ho, i defensar-los, si no volem caure en la traició de la nostra pròpia joventut.