Víctor Hugo, el desig d'un mestre al seu deixeble...

Aquest és un preciós text que l'escriptor Victor Hugo va escriure com si un mestre a un deixeble es dirigís. És tant profund i m'interpel·la tant, que el copio a continuació, perquè l'alumnat no perdi mai de vista que ha tingut mestres i professors que han tingut grans desitjos de vida plena per a tots ells. Aquest és, doncs, el meu desig en aquest final de curs per als meus alumnes...

"Et desitjo primer que estimis, i que estimant t’estimin. I que si no és així, siguis breu en oblidar i després d’oblidar, no guardis rencor.

Et desitjo també que tinguis amics i, encara que poc savis, siguin nobles i fidels, i que n’hi hagi almenys un en qui puguis confiar cegament.

I perquè la vida és així, et desitjo també que tinguis enemics. Ni molts ni pocs, en la mesura exacta, perquè així et faran qüestionar les teves pròpies certeses. I que entre ells, n’hi hagi almenys un que sigui just, per tal que no et sentis massa segur.

Et desitjo també que siguis útil, però no insubstituïble. I que en els moments difícils, quan no et quedi res més, aquesta utilitat et serveixi per mantenir-te en peu.

Igualment, et desitjo que siguis tolerant. No amb aquells que s’equivoquen poc, perquè això és molt fàcil, sinó amb aquells que s’equivoquen molt i de manera irremeiable, i que fent bon ús de la teva tolerància, serveixis d’exemple als altres.

Et desitjo que sent jove no maduris massa de pressa, i que ja madur, no insisteixis en rejuvenir, i que sent vell no caiguis en la desesperació. Perquè cada edat té el seu goig i el seu dolor i han de fluir entre nosaltres.

Et desitjo també que tinguis algú de qui respondre, que vegis com creix i com madura i que reconeguis la teva aportació en la seva forma de ser i en la seva forma de sentir. En allò bo, perquè no hi ha res més preciós que la vida, i en allò dolent, perquè et farà sentir les teves limitacions més profundes. I perquè siguis conscient que, encara que tu no ho vulguis creure, i per molt que intentis evitar-ho, hi ha moltes coses que se’ns escapen de les mans. Per sort.

Et desitjo de pas una mica de tristesa. No tot l’any, sinó tan sols un dia. Però que aquest dia et serveixi per descobrir que el riure habitual és bo, que el riure diari és avorrit i que el riure constant és malsà.

També et desitjo que visquis moments difícils, aquells que posen a prova la nostra fràgil fortalesa, i que t’ensenyin qui ets i qui tens al teu costat. I que quan aquests moments difícils passin, perquè tard o d’hora sempre acaben passant, sàpigues donar-te compte que tot es pot superar i que, encara que molt poc, ets una mica millor que abans. I que aleshores sàpigues donar-ho als altres, ajudant-los quan els arribin les dificultats.

Et desitjo que descobreixis, i amb màxima urgència, que més enllà del teu dia a dia existeixen i et rodegen éssers oprimits, tractats amb injustícia, i persones infelices.

Et desitjo que acariciïs un gat, tiris una pedra a un riu i escoltis el silenci de l’albada, perquè seràs feliç amb no res. Desitjo també que plantis una llavor, per petita que sigui, i que l’acompanyis en el seu creixement, per tal que descobreixis de quantes vides està fet un arbre.

Et desitjo també que tinguis diners, perquè és necessari ser pràctic. I que almenys una vegada a l’any en posis una part davant teu i diguis: “Això és meu”, només perquè quedi clar qui és l’amo de qui.

Et desitjo que cap dels teus somnis es mori, però que si en mor algun, puguis plorar sense lamentar-te de no haver fet el màxim possible. I de seguida, alçar la vista i tornar a començar.

Si totes aquestes coses t’arriben a passar, no tinc res més a desitjar-te..."

Víctor Hugo.

L'educació de l'espiritualitat

Si un principi és clar en els jesuïtes és que sense educació de l'espiritualitat no hi ha pedagogia ignasiana. La formació humana i pastoral dels alumnes de les escoles jesuítiques passa per aquest pont. Però també la formació més acadèmica ha de tenir en compte aquest accés. No prioritzem formar grans empresaris, ni grans metges, ni grans advocats, ni grans enginyers...; prioritzem formar grans persones en tots els àmbits de la seva condició humana, en especial l'espiritualitat. Amb aquest condicionant, aconseguirem formar grans persones que seran els millors metges, els millors advocats i els millors enginyers. Sembla un matís amb poca importància, i en canvi és cabdal.

En aquesta societat nostra tant competitiva, en la què es pretén accedir a una bona carrera i una bona universitat, per tal de poder entrar en condicions immillorables en el mercat de treball i així aconseguir un contracte de luxe i uns ingressos com més alts millor, es fa difícil l'educació de l'espiritualitat. Però les escoles de jesuïtes no volem renunciar a aquest segell tant nostre, que és clau per a la formació humana integral dels nostres alumnes. Nosaltres volem formar persones que tinguin un alt autoconeixement per tal d'arribar a ser felices i plenes; i també volem formar persones que tinguin un alt coneixement de l'entorn on viuen i de les persones que els rodegen, per tal d'arribar a ser homes i dones per als altres, profundament solidaris amb els què pateixen, i incansablement lluitadors en defensa de la justícia i la dignitat humanes. A partir d'aquí, ja poden estudiar el que vulguin perquè arribaran a ser realment grans persones!

No educar l'espiritualitat dels nostres infants i joves és abocar-los a créixer amb una amputació humana important. La vida interior, formulada com una experiència d'espiritualitat o bé estructurada dins un àmbit religiós (el que sigui), és clau per a construir persones felices, equilibrades i capaces de sortir d'elles mateixes i afrontar els propis drames i els del món on viuen.

Aquesta és una de les prespectives més importants de la pedagogia ignasiana en les nostres escoles. Ja ho deia el gran teòleg i jesuïta del segle XX, Karl Rahner: "els cristians seran místics o no seran". Heus aquí la importància cabdal de l'educació de l'espiritualitat per assolir la plenitud humana de cada persona.

De la "Cura personalis" al coaching educatiu

D'origen principalment nordamericà, el "coaching" és una interessant pràctica de dos, que consisteix a ajudar a descobrir les pròpies capacitats i i trobar el camí per a potenciar-les tot assolint els objectius que hom es marca i pot afrontar.

La tradició pedagògica ja parla de l'interessant i pioner concepte, 500 anys enrere, de la "Cura personalis". Prové del llatí i vol dir "atenció integral a tota la persona". Tradicionalment aquest concepte era utilitzat pel superior d'una comunitat, grup o institució dels jesuïtes per afrontar els objectius, canvis i reptes, necessitats i possibilitats de cadascun dels membres de la pròpia comunitat. Actualment, aquest conceptes és aplicat a la relació entre estudiants i educadors, i a les relacions professionals.

És curiós observar com el vessant més actual de la "Cura personalis" avui pren la forma del "Coaching", i que té en el "coaching educatiu" una aplicació ben concreta a l'àmbit de l'aprenentatge. Té com a objectiu primordial donar suport a la formació, i la seva finalitat és potenciar i incrementar l'aprenentatge de coneixements teòrics, facilitant l'aplicació i incorporació dels mateixos de manera extraordinària. Està indicat per a assolir l'èxit en matèries escolars puntuals i també per a realitzar un canvi de motivació global que afecti a l'actitud davant l'estudi i l'aprenentatge. El Coach diagnostica el punt de partená després d'analitzar i observar l'alumne en qüestió; creences limitants o potenciadores sobre sí mateix i el món, capacitats, conductes i entorn. El rpocés de Coaching s'inicia en aquest punt i acaba un cop s'ha assolit allò desitjat.

D'aquesta manera, el Coach educatiu fa el següent:

- Fixa amb l'alumne una sèrie d'objectius a curt, mig i llarg plaç.
- Acompanya l'alumne en el procés d'assoliment dels mateixos.
- Treballa per a desenvolupar el màxim del seu potencial
- Elabora amb l'alumne estratègies efectives diferents a les què fins ara es traduïen en resultats insuficients.
- Ensenya l'alumne a responsabilitzar-se dels resultats obtinguts i a transformar el "fracàs" en aprenentatge productiu.
- Potencia les capacitats de que l'alumne disposa, li mostra conductes que el sabotegen o obstaculitzen els seus objectius i posa a la seva disposició alternatives per al canvi

No són poques les escoles de la Fundació Jesuïtes Educació que a Catalunya fa anys que han creat i desenvolupat la figura del "Tutor/a Orientador/a", que ben bé és un Coach personalitzat amb els alumnes que necessiten d'un seguiment més d'aprop per tal de potenciar-los al màxim totes les seves capacitats que, del contrari, quedarien amagades i sense lluir en el context de la Tutoria d'Aula, que és la pròpia de tot un grup-classe.

En definitiva, la "Cura personalis" és l'acompanyament personalitzat, autèntic, i integral que es fa d'un alumne que és una pesrona única al món en relació a la seva idiosincràsia, context familiar i social, afectes i defectes, virtuts i faltes, necessitats i reptes, capacitats i dificultats, amb la intenció d'ajudar-lo a conèixer-se més a sí mateix, cercar les motivacions més profundes de la seva persona en tot els sentits (també i principalment l'espiritual), per ajudar-li a ser un home i una dona per als altres, lliure i fidel a sí mateix, entregat i fratern amb les persones que l'envolten, treballador incansable per la justícia, solidari i obert cap als què pateixen.

Un concepte jesuític ben antic, actualitzat avui en nous contextos però amb la mateixa ànima original. És curiós..., ben cert és que la humanitat amb tants segles ja ho ha "inventat" tot...