Què té l'Educació Física que podria tenir l'Educació Religiosa?

Els reptes de la Pastoral en els col·legis són tan grans com interessants i estimuladors. Educadors i educands ens preguntem sovint què pretenem amb l'educació religiosa, i vés per on que l'Educació Física és una matèria molt diferent a les altres (talment com les de Pastoral) però que té com poques elements tant i tant suggerents...

Davant els interrogants de la manera com reaccionen els nostres joves a l'educació religiosa (el que entenem per Pastoral en el sentit més ampli i quotidià), i com a vegades els pastoralistes i educadors en general ens sentim impotents per a transmetre allò que vivim amb tanta intensitat, potser hem de preguntar-nos què hauríem de canviar si volem que els resultats siguin diferents. Aquesta manera d'actuar ja venia de l'eminent científic Albert Einstein, que ho aplicava a les seves recerques: "Si davant d'un problema la solució aplicada no el resol, no tornis amb la mateixa solució sinó que canvia-la i resoldràs el problema".

A partir dels valors, dels estils i dels objectius de l'Educació Física, m'he preguntat com podriem analitzar i destacar elements característics de la pràctica esportiva i l'educació de l'esport, i veure si realment podrien tenir algun aplicatiu en l'educació religiosa. I he vist que sí, que hi ha aplicacions ben suggerents.

Vejam a continuació algunes idees sobre les que reflexiono i em pregunto comparativament:

1A. D'una banda, l'Educació Física cerca la proximitat i la vivència d'equip. És a dir, els alumnes han de saber practicar i, especialment, fer vivència d'allò que l'educador vol impartir o fer aprendre teòricament; i fer-ho en grup, perquè és en conjunt que vivim a la societat. A més, l'esport està dotat de victòries i derrotes, però es fomenta que aquestes no són el més important si el que se sap és gaudir de l'esport i disfrutar participant en els partits i les competicions i amb els altres.

1B. L'educació religiosa aconsegueix aquesta proximitat i aquesta vivència d'equip? Aconseguim viure-ho, fer-ho viure i concretar-ho? Transmetem que el que cal és fer el camí i no arribar a aquest cim o aquell altre? Treballem per a gaudir i disfrutar de la vida a fons però a la vida en sí maetixa, i evitem quedar-nos només en preceptes, ritus o litúrgies que a vegades fan servir llenguatges i fins i alguns valors que no aporten massa o distreuen d'allò de que "el més important és participar", propi de l'esport, és a dir "el més important és com es viu per dins"?

2A. En segon lloc, l'educador físic és clarament un home o dona esportista, que porta una vida sana corporalment i que és conseqüent amb els valors esportius i la seva pràctica i docència. És, tanmateix, un professional que gaudeix amb aquesta dedicació, i que viu l'esport en la seva vida privada perquè per a ell és tota la seva vida mateixa. A més, és qui ha interioritzat els valors de la lluita no com un competir contra l'altre, sinó com fer-ho primer amb un mateix i mai contra ningú.

2B. Tenim present que un pastoralista ha de ser un home o dona que visqui sanament i amb conseqüència els valors pastorals, i els practiqui en les grans i petites coses de cada moment, a casa, a la feina i al carrer? Gaudim amb allò que volem transmetre, talment com l'esport és un joc i la vida una passió? Ho vivim personalment, és a dir, fem nosaltres primer una vida de pregària, d'exercicis, practiquem el discerniment i la recerca del bé i de l'altre, la trobada amb Déu, abans no pretenem transmetre-la només? És la vida interior la nostra passió perquè és la nostra vida mateixa i no cal convèncer als alumnes sinó mostrar-nos tal com som? Competim per ser els millors o fer grans coses de cara a la galeria, en comptes de preocupar-nos més per fer el bé de debò que sovint és en el discret i en el senzill de cadascú? Som conscients que "ser cristians perquè sí" (perquè alguna cosa hem de ser) no és garantia de res, sinó el fet de prendre's la vida seriosament i esdevenir persones de fons, íntegres i dignes, i que els nostres alumnes ho assumeixin i assimilin al seu propi estil i segons la manera com són cridats?

3A. En tercer lloc, l'Educació Física no intenta elaborar-se excessivament en la teoria, sinó que de manera justa sap compensar amb la vivència i la pràctica allò que s'explica o es vol transmetre. L'estratègia no pot emportar-se la majoria del temps o dels esforços; cal també l'equilibri psicològic i, naturalment, el bon estat de forma físic, per tal de sortir a disfrutar al terreny de joc en les millors condicions.

3B. Ens estem massa en teories i reflexions i no fem vida real i concreta allò que teoritzem tant? L'estratègia, és a dir, el conèixer la Bíblia, la història de l'Església o els sants, els preceptes de la doctrina catòlica..., pren més inversió de temps o esforços que la vivència pràctica dels valors que hi ha dins d'aquests aspectes i que hauríem de viure abans de transmetre? Tenim en compte l'equilibri psicològic del pastoralista i de l'educand? del primer, perquè l'explotació d'hores no garanteix una millor transmissió de valors, i per tant cal repartir tasques, o simplificar-les, i dedicar temps a la pròpia formació, al silenci i l'espiritualitat, i l'escolta de l'altre...; del segon, de l'educand, per tal de no sectaritzar o atraure als joves en "grups d'afectes a..." tal o qual moviment, líder, projecte, que al final respon més al què ens agradaria que al que és la veritable voluntat de Déu. Oblidem a vegades que del que es tracta és de disfrutar en el terreny de joc, és a dir, de viure una vida alegre i plena tot i que a fons, perquè els preceptes en sí no porten més que a no deixar pensar per un mateix? El mateix Jesús deia sempre allò de "...tot el que diu l'Escriptura és 'estima a Déu i el teu proïsme..."; potser ens compliquem massa en filar massa i no cosir gaire?

4A. L'Educació Física és un mitjà per gaudir de l'aire lliure, per equilibrar el cos, per relacionar-se i per millorar en reptes personals i grupals, però mai és una fí en sí mateixa. L'objectiu no és que els nostres alumnes esdevinguin futurs líders o grans estrelles de l'esport, sinó que mitjançant l'esport assoleixin els valors i les experiències que els dóna i que ells poden viure per si mateixos.

4B. Som conscients que l'Església és un mitjà i no un objectiu en sí mateix, per a trobar-se amb Déu? Estem d'acord que les celebracions religioses també són mitjans i no poden ser finalitats en sí mateixes, ni tampoc es poden valorar en funció de la quantitat d'assistents? Un jove en crisi de fe (situació pròpia de l'edat, i positiva) l'últim que farà serà anar a una eucaristia i probablement el seu procés intern estigui molt obert a Déu i potser amb capacitats d'aprofundir més que altres que potser hi van per inèrcia o per fer disbauxa. Ens esforcem per tal que, com en l'esport, la vivència religiosa els permeti assolir uns valors i unes experiències que visquin per ells mateixos, marcant uns camins possibles però sense conduir-los cap a on voldríem? Sabem que no podem entorpir la voluntat de Déu i l'acció de l'Esperit, sinó només ser missatgers i mitjancers d'Ell amb els alumnes?

5A. En darrer lloc, m'he adonat que l'Educació Física no només no pretén fer futbolistes sinó que encara menys busca fer culés o espanyolistes, fans de la selecció brasilera o argentina. El que cerca per sobre de tut és que els alumnes estimin l'esport, el practiquin de manera sana i neta, i en gaudeixin amb els altres (el del propi equip o el del contrari).

5B. Potser busquem "fer catòlics" i caldria contribuir a què els nostres alumnes tinguessin una experiència fonda d'interiorització i de cerca del transcendent? Òbviament nosaltres només sabrem fer-ho des de la nostra pròpia identitat cristiana i ignasiana, que és la nostra arrel i el que som i coneixem. Hem de tenir clar d'on partim i és evident que no hem de renunciar-hi ni amagar-nos-hi, però potser no hauríem de controlar i assegurar quin és el punt d'arribada, que correspon a Déu mateix... De fet, no podem deixar de banda que el nostre Mestre, el Jesús de Natzaret que ens inspira i esperona, (i també el propi Ignasi de Loiola), el que buscava és que cadascú es trobés a sí mateix buscant Déu, i que en aquest camí prioritzés el proïsme. I poc més... Em pregunto: si el nostre objectiu es concretés en el que el mateix Jesús cercava en les persones que trobava, que l'anaven a buscar, o que ell mateix cridava, perquè nosaltres hauriem de fer una Pastoral més enllà, excessiva potser, a la seva? Oi que no "fem culés" amb els nostres alumnes d'Educació Física, sinó bons esportistes; per què hauríem de tancar-nos en "fer catòlics", si el que caldria és donar una experiència fonda de Déu i del proïsme i que cadascú trobi la manera com concretar-ho segons -curiosament- la voluntat de Déu?

Tot són reflexions i preguntes, no pas respostes i conclusions finals, perquè justament hem de seguir cercant nous models i nous reptes, amb mous mètodes i nous estils. Però quins? Alguna cosa deu tenir l'Educació Física que aconsegueix els seus objectius a vegades més fàcilment que els de la Pastoral...

I acabo amb una referència al profeta Miquees, en l'Antic Testament, potser una mica oblidat o desconegut; té un text preciós que per simple no és menys profund i sí encara més valuós; recomano fixar-nos especialment en el final: "El Senyor respon", perquè dóna algunes pautes suggerents:

La justícia, única exigència

6 «Amb quina ofrena», es diuen,
«em presentaré al Senyor,
com adoraré el Déu excels?
¿Em presentaré davant d'ell
amb holocaustos,
li sacrificaré vedells d'un any?

7 ¿Es complau el Senyor
en mil caps de bestiar
o en deu mil torrents d'oli?
¿Haig d'oferir el meu primogènit
per expiar la meva infidelitat?
¿Caldrà que ofereixi pel meu pecat
el fruit de les meves entranyes?»

8 El Senyor respon:
«Ja t'han ensenyat, home, què és bo,
què espera de tu el Senyor:
(a) practica la justícia, (b) estima la bondat,
i (c) camina humilment amb el teu Déu.»


(Miquees 6, 6-8)